Revista Emporion

Editorial

5

Jornada històrica, exhibició democràtica

El 9 de novembre del 2014 passarà a la història de Catalunya com el dia que 2,3 milions de catalans van decidir, malgrat els nombrosos impediments legals per part del govern espanyol, confiar a les urnes la seva opinió sobre el futur del país en un procés participatiu i democràtic. Jornada festiva, de gran il·lusió, molt alegre i, sobretot, de profund convenciment democràtic que ha estat un exemple de mobilització a escala mundial. Tot i sabent el caràcter simbòlic de la votació, els catalans van tornar a demostrar el seu gran civisme, la seva voluntat d’avançar en l’autogovern i de plantar cara a un govern espanyol entossudit a fer política a través dels tribunals.

El resultat de la participació va ser contundent: 1,8 milions dels ciutadans que van acudir a les urnes van deixar clar que volen que Catalunya sigui un estat independent. El govern espanyol i els seus mitjans afins s’han afanyat a dir que va votar poca gent, que el que pensin els partidaris de la independència els és indiferent perquè mai es posarà a negociar el trencament de la unitat d’Espanya. Representants del Partit Popular han arribat a afirmar que votar és antidemocràtic i que els catalans estan adoctrinats pels partits nacionalistes… Sembla mentida que les coses es vegin tan distorsionades des de 500 quilòmetres de distància.

Els qui han criticat la “poca” participació ciutadana són els mateixos que l’han recorreguda dues vegades davant el Tribunal Constitucional. Titllen d’il·legal el 9-N quan el TC no ha dictat cap mena de sentència, sinó que simplement ha admès els recursos del govern espanyol. Donen per fet que el Constitucional els donarà la raó, potser perquè ja s’han ocupat abans de col·locar-hi al capdavant persones afins. Si el 1978 la Constitució espanyola semblava l’eina que podia permetre un bon encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol, l’ús que en fa el govern estatal només demostra que ara és una eina per esclafar sense contemplacions qualsevol reivindicació catalana.

Aquesta actitud, que no és exclusiva del govern del PP, ja es va començar a posar en evidència quan es va aprovar el nou Estatut. Les amenaces, les crítiques i els insults constants han acabat provocant una desafecció dels catalans que difícilment es podrà redreçar. L’Estat espanyol té un problema molt seriós i el govern estatal, en comptes de fer Política, amb majúscules, es limita a esgrimir les lleis com a arma contra els catalans. Sense pensar que les lleis es canvien fàcilment, però que els sentiments d’una societat no. Si les lleis no s’haguessin canviat encara les dones no votarien, hi hauria esclaus i moltes dictadures. Entendre la democràcia com una “dictadura” de les lleis és un greu error. I més quan el govern espanyol podria defensar la unitat de l’Estat en un referèndum amb moltes garanties d’èxit, tal com va fer el govern britànic en el referèndum d’independència d’Escòcia.

Però obsessionats en el NO a tot, el govern de Mariano Rajoy pot provocar una situació encara més complicada de gestionar. Si es convoquen eleccions i els partits partidaris de la independència fan una llista unitària o, en el seu cas, obtenen uns resultats espectaculars, es poden trobar un Parlament de Catalunya encara més sobiranista i amb el mandat explícit dels ciutadans d’anar ràpidament cap a l’autogovern ple. I en aquesta situació ni constitucionals, ni fiscals, ni jutges podran fer massa cosa. Qualsevol acció desmesurada del govern espanyol, com pot ser suprimir l’autonomia de Catalunya, dispararà totes les alarmes internacionals i acabarà d’enfonsar una deteriorada imatge d’Espanya associada ja ara a la corrupció, a la falta d’una democràcia ben entesa i arrossegarà cap al bàndol independentista encara més gent.

Catalunya no ho té fàcil, però Espanya tampoc. Segurament d’aquí uns anys, si Catalunya acaba aconseguint ser un estat nou dins la Unió Europea, els espanyols demòcrates acabaran agraint als catalans que la seva lluita per l’autodeterminació haurà comportat indirectament la regeneració i el canvi del sistema polític també de l’Estat espanyol. I és evident que bona falta fa.

Comentaris