Revista Emporion

Editorial

2

CATALÀ A L’ESCOLA

Des de l’any 1983, la immersió lingüística a les escoles de Catalunya ha propiciat la integració dels alumnes procedents d’arreu del món. L’escola catalana ha donat als nouvinguts les mateixes oportunitats que als seus companys del país. Les Aules d’Acollida de les nostres escoles i instituts han fet i estan fent una feina excel·lent, amb la finalitat que els fills dels que han triat Catalunya per a viure-hi i treballar-hi puguin aprendre català i integrar-se ben aviat a l’aula ordinària, amb els companys de la seva edat, i seguir les classes sense dificultats ni discriminació de cap mena al cap de pocs mesos de la seva arribada. Aquesta pràctica ha donat i està donant uns resultats sorprenentment satisfactoris i la dedicació i professionalitat dels nostres docents a aquesta tasca és exemplar.

Que la terra d’acollida rebi, amb la llengua que li és pròpia, l’alumnat estranger és una mostra de normalitat. Si no fos així, voldria dir que el país pateix un complex d’inferioritat i s’estima més escolaritzar en una altra llengua que considera superior. Només des de la ignorància, massa sovint deliberada i obstinada –no fa pas tants anys encara es dubtava que es pogués fer física nuclear en català!-, es pot gosar argumentar que la immersió escolar en català infravalora la llengua castellana, la menysté i posa en perill la seva pervivència a Catalunya.

Què es pretén, doncs, quan es denuncia (només tres famílies!) la immersió lingüística a Catalunya, que ha estat considerada modèlica i fins i tot reconeguda per la Unió Europea? Quin avantatge se’n vol treure, si no el d’exercir un vassallatge polític al servei de la uniformització? És fàcil entendre el mòbil de la judicialització del cas: no es tracta de preservar l’ús del castellà, sinó d’anar contra el català, vet aquí la perversió de la denúncia feta al Tribunal Constitucional reclamant que el castellà també sigui llengua vehicular a l’escola. 

Adduir la cooficialitat de la llengua catalana i la castellana és una trampa a la qual l’escola no pot caure. Les dues llengües no estan en igualtat de condicions, per la senzilla raó que una té un estat al darrere i l’altra no. La presència que té el castellà a Catalunya no fa témer gens per la seva extinció, deixant a part que no és Catalunya qui l’ha de salvar. Qui ha de protegir la llengua catalana perquè no desaparegui i, amb ella, tota una cultura i una nació? Només els Països Catalans, les seves escoles, les seves institucions i, sobretot, els seus parlants, que no han de claudicar davant tantes agressions externes i malintencionades. O no hi veiem mala intenció en no escoltar el clam de 70.000 valencians reclamant l’escola en valencià?

Tots coneixem casos en què la comunitat científica internacional s’ha bolcat a protegir  espècies animals en extinció per no trencar l’equilibri natural, i també sabem que es destinen molt recursos per salvar la biodiversitat, perquè diversitat equival a riquesa. Això ens porta inevitablement a preguntar-nos per què no s’aplica aquesta mateixa sensibilitat a l’hora de protegir una llengua, és a dir, una cultura mil·lenària que ha donat noms en tots els àmbits del saber, des de la filosofia a totes les branques de la ciència i de l’art, des de l’esport a la gastronomia. Noms que han fet aportacions fonamentals al patrimoni cultural de la humanitat, amb els quals els catalans ens podem passejar pel món, noms que fan que ens situïn en el mapa amb majúscules com a catalans.

A les escoles de Catalunya la immersió lingüística no provoca conflictes i és compatible amb la  socialització de tot l’alumnat. No ens ha d’acomplexar la cridòria mediàtica que ens vol fer creure que perjudiquem els nostres alumnes escolaritzant-los en una llengua de segona categoria. Totes les llengües tenen la mateixa dignitat i nosaltres oferim la nostra als que volen conviure amb nosaltres, sabent que conèixer una llengua no disminueix la capacitat per aprendre’n d’altres, al contrari, la potencia.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de fer pública una interlocutòria sobre el cas i  avala la immersió lingüística, però obliga a fer excepcions individuals per als fills de les famílies demandants. De moment no es pot donat la qüestió per tancada, ja que el TSJC ha deixat una porta oberta a les excepcions, que es podrien multiplicar, i la plataforma Convivència Cívica Catalana que recolza aquestes famílies vol recórrer al Tribunal Suprem.

Una vegada més, doncs, haurem d’estar a punt per continuar lluitant per la defensa de la llengua catalana i, tot i que no ens ve de nou, ens fa adonar que no hi valen arguments de pes quan qui ha d’escoltar es tapa les orelles i nega l’evidència.

 

Comentaris