Editorial

55

Transport públic i fracàs escolar

Que els pobles del Baix Empordà tenen un greu problema de transport públic és un fet de sobres conegut per tots els que hi vivim i el patim. Des de Torroella, l’Estartit i rodalia sabem el que ens costa anar a la nostra capital de comarca, la Bisbal, a resoldre qüestions judicials o administratives. El mateix passa quan hem d’anar a visitar-nos a l’especialista al nostre hospital de referència, a Palamós: o hi anem amb cotxe particular o bé hem de llogar un taxi.

D ‘això se n’ha parlat molt perquè tots els veïns ho hem viscut un moment o un altre. Però hi ha un altre aspecte molt greu sobre el qual no s’ha parlat tant: la relació entre la falta de transport públic i el fracàs escolar. Quan els nostres adolescents acaben els estudis obligatoris a 16 anys, si no volen fer batxillerat, tenen dret a fer uns estudis de formació professional, i no se n’imparteix cap a Torroella. Això sol ja és un fet molt lamentable en un lloc on els cicles de turisme o medi natural tindrien, per dir-ne només dos d’evidents, una sortida plausible. Es pot comprendre que no es puguin impartir a tot arreu totes les branques dels estudis professionals que ofereix el nostre sistema públic d’ensenyament, però costa molt més d’entendre que no hi hagi possibilitat de tenir el transport públic que facilitaria que els nostres estudiants poguessin fer la tria que poden fer altres joves de ciutat.

Aquesta discriminació té unes conseqüències nefastes per als nois i noies , que veuen amb impotència que el seu desig de continuar fent uns estudis professionals se’ls estronca injustament per la dificultat de traslladar-se a Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal, l’Escala o Girona. Tot plegat té unes implicacions desconegudes per a la majoria i és que moltes famílies, malgrat la recomanació que se’ls fa des dels centres perquè els seus fills facin estudis professionals, opten per deixar-los estudiant a Torroella, la qual cosa significa obligar-los a fer un batxillerat per al qual no estan prou preparats o gaire il·lusionats.

D’altra banda, a primer curs de batxillerat els centres es troben amb un alumnat que, forçat per les circumstàncies de manca de transport públic i per la dificultat de les famílies d’assumir el transport particular, alenteix el ritme de treball d’uns companys que volen seguir estudis universitaris, alhora que fa augmentar el nombre d’alumnes per aula. Molts d’aquests estudiants es troben que han de repetir curs i que finalment han de plegar abans d’arribar a acabar el batxillerat.

Hi ha altres factors coincidents, com ara la falta de llocs de treball per a uns nois i noies que, a setze anys, tenint edat per ingressar al món laboral, no troben un lloc on col·locar-se i fan batxillerat per no quedar-se a casa o al carrer.

La irresponsabilitat dels polítics que tenen competències per dissenyar una xarxa de transport públic als nostres pobles té unes conseqüències molt directes en la frustració del futur professional de les noves generacions. La despesa que suposa pal·liar aquestes deficiències és elevadíssima però ¿no té un valor incalculable donar sortida professional als nostres joves? Tenir els joves a casa o al carrer, ¿no ens pot portar, a la curta, a pagar un preu caríssim en termes econòmics, però sobretot socials?

No podem ser tan ingenus com per creure que la deficiència en el traçat de carreteres o de vies fèrries en la nostra comarca correspongui a una fatalitat del destí. Més aviat pensem que hi ha hagut una negligència imperdonable, de conseqüències que no s’han sabut preveure i que sempre s’és a temps de corregir. Des d’aquestes pàgines n’anirem fent memòria.