Editorial

13

Eleccions Generals al Parlament Espanyol 2008

Com a resultat d’una legislatura carregada de duresa, les eleccions legislatives del passat dia 9 de març van donar la  victòria al partit socialista, per a molts electors  representant d’una Espanya més dialogant, oberta i democràtica que la del PP, representant d’una altra Espanya, carregada d’intolerància, provinent d’un franquisme residual que no  sap o no vol treure’s de sobre.

Els resultats a Torroella van ser molt similars al resultat final de tot Catalunya. El PSC va guanyar les eleccions amb un 34,07 % dels vots, seguit de CiU amb un 28,55 %. El tercer partit fou ERC amb un 16,05 % i el quart el PP amb un 12,68 % dels vots, que amb números absoluts són 572 vots. Finalment ICV només obtingué el 3,70 % dels vots. Hi va haver una participació del 68,92 % (2,27 punts per sota de la mitjana de Catalunya i 6,40 punts per sota de la mitjana de tot l’Estat) i es van recomptar 89 vots en blanc. Molt s’ha parlat durant aquests dies del magnífic resultat que obtenia el PSC a tot Catalunya, malgrat les incidències negatives que durant la legislatura havien causat molts perjudicis a molts ciutadans: esvorancs a les obres de l’AVE, amb la conseqüent supressió durant molts dies de diverses línies de rodalies i una línia de ferrocarrils de la Generalitat, incompliment de les dates d’inauguració de l’AVE, talls de subministrament elèctric, enfonsaments al Carmel, etc. També s’ha parlat de la bipolarització que el resultat electoral representava i el perill que això pogués significar la desaparició de partits minoritaris. Els resultats donen aquesta primera evidència, però aquesta aclaparadora victòria socialista a Catalunya cal situar-la en un altre context: la victòria contra el PP i allò que aquest partit representa.

Una gran majoria d’electors ha considerat que fer guanyador Rodriguez Zapatero era la manera de fer efectiva una resistència contra els atacs a l’Estatut, a la llengua, als boicots promoguts contra els productes catalans, és a dir, als atacs contra Catalunya i a l’intent del PP d’enfrontar-la a la resta d’Espanya i també contra els plantejaments, sovint demagògics, fets amb dos temes tan delicats com el terrorisme i la immigració. CiU ha resistit a tots aquests fets i fins i tot podria haver guanyat un diputat. Pot semblar que ERC i sobretot ICV han pagat aquesta bipolarització, però de ben segur que el sentit del vot no és un vot de càstig cap aquestes formacions, és un vot útil, que ha prioritzat assegurar la derrota d’unes idees primàries representades pel PP sobre d’altres que segurament ara no era oportú plantejar. En altres eleccions amb altres prioritats diferents, aquest grups probablement puguin recuperar aquests vots.

Tot i que aquesta victòria per a molts pot semblar suficient, es corre el perill que, només pel fet d’haver augmentat lleugerament el nombre de diputats (2), la direcció del PP consideri que això és suficient per continuar amb la seva política de desqualificacions i enfrontament i la voluntat majoritària expressada a les urnes no serveixi perquè Espanya pugui tenir, d’una vegada, una dreta moderna i civilitzada.

Comentaris