Acció groga

294

Ens havíem proposat de dedicar l’Editorial d’aquest mes a commemorar el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra i els 100 anys de la publicació de la seva “Gramàtica catalana”, però hem cregut pertinent de posposar-ho perquè, un cop més, i contra la nostra voluntat, els esdeveniments d’actualitat que trasbalsen el país i la seva gent requereixen la nostra atenció i el nostre comentari. Hem de parlar, altre cop, del nostre entorn polític, perquè condiciona totes les altres activitats.

Les darreres setmanes han succeït esdeveniments importants i el maig s’ha acabat carregat de noves incògnites. Catalunya té president però no té govern perquè -amb una aplicació abusiva de l’article 155- el govern central ho ha bloquejat, en no complir el tràmit degut de la publicació del nom dels consellers nomenats pel president. Simultàniament, la sentència del cas Gürtel ha posat de manifest la corrupció d’un feix de càrrecs del PP i el finançament il·legal d’aquest partit (sense que s’hagin produït dimissions) sacseja fortament l’estabilitat del govern de Rajoy i obre la porta a unes noves eleccions, possibles però poc probables. Vist des de Catalunya, tanmateix, la perspectiva és fosca, hi hagi qui hi hagi a la Moncloa.

El mes de març havíem llançar un crit d’atenció: “Perilla de nou la llibertat d’expressió?” i els fets han anat confirmant les nostres temences. Els darrers dies hem conegut la desaparició del raper Valtonyc, que sembla que s’ha exiliat voluntàriament per evitar la presó a què l’havia sentenciat una interpretació severa del dret a la llibertat d’expressió, o millor dit, la negació d’aquest dret. D’altra banda, ¿qui ens havia de dir, tot just fa tres mesos, que grups representatius d’una intolerància desfermada es dedicarien, ara, a arrencar barroerament signes pacífics de color groc? Creus grogues segrestades de forma violenta de les platges de Canet, de Llafranc, llaços grocs sostrets de ponts, places, carrers. O discutits de forma grollera al mateix Parlament.

Al nostre Editorial d’abril clamàvem novament: “Greu, indignant i dolorós”. No podíem deixar de lamentar i expressar la nostra repulsa davant la tracte injust de què són objecte els líders socials i polítics electes, desproveïts dels seus drets civils, empresonats preventivament o exiliats, dones i homes, acusats d’una violència que no es pot demostrar perquè no ha existit, tots ells a centenars de quilòmetres dels seus familiars que també ho pateixen, tant li fa si són malalts, infants o ancians. I fèiem referència a una sòcia d’EMPORION que tot Torroella estima i enyora, Dolors Bassa, que tants esforços havia dedicat als més desafavorits, primer des de la secretaria general de la UGT a Girona, darrerament a la Generalitat com a consellera de Treball, Afers Socials i Família. Quina injustícia!

Enmig de tanta incertesa, i girant els ulls a Torroella, hem de deixar constància de la voluntat de la majoria de la nostra gent de mantenir els ideals de pau i progrés, de fer realitat la recuperació de l’estabilitat i el desig de tenir de nou entre nosaltres els qui ens han estat arrabassats, molt especialment, Dolors Bassa. Amb aquest esperit el dia 27 de maig es va celebrar la festa d’Ítaca, amb la 6a. “Pujada al Castell del Montgrí”, enguany amb la col·laboració d’Omnium i l’ANC en l’organització.

El títol ho deia tot: “Acció groga”, i la intenció era reflectida en aquesta frase dels organitzadors: “La pujada al Montgrí es converteix en una acció groga pels presos polítics i la llibertat d’expressió”. No en va hi van tenir paper essencial amb les seves paraules, la germana i els fills de la Dolors, Montse, Pau i Josep. Al Castell, els assistents, amb samarretes grogues, portant cartolines grogues, van fer un gran mosaic, que ho tenyia tot d’aquest color, i se’n va treure una foto aèria. Perquè no hi faltés el toc d’humor, en va ser convidat d’honor i obrí la marxa cap al Castell, des de l’ermita de Santa Caterina, l’Alcalde de Sant Esteve de les Roures. Després dels parlaments (gràcies Empar Moliné!) i de les actuacions musicals, es va fer un dinar al pla de l’ermita. El preu del tiquet incloïa una aportació voluntària a la caixa solidària a favor dels presos i preses i dels artistes condemnats per haver fet ús del seu dret a la llibertat d’expressió.

En començar l’any 2018, comentàvem a l’Editorial que estudis psicològics i sociològics sobre la situació emocional dels catalans detectaven, en aquell moment i per aquest ordre: impotència, enuig, esperança, tristesa. I expressàvem el desig que, superada aquella fase, i malgrat les incerteses, els nostres lectors veiessin reforçat, cada dia més, el seu bon humor, la seva alegria i la seva esperança. Cal reconèixer que des d’aleshores el panorama no s’ha aclarit gens.

Tot i això, i ja que no hem pogut dedicar aquest escrit al mestre Pompeu Fabra, el clourem amb aquella frase seva tan coneguda, i expressada en moments ben difícils, des de l’exili: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.