I se’n reien…

24

El culebrot de les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP va servir als partits estatals i als mitjans de comunicació que els fan d’altaveu per fer mofa, riure i atacar l’expresident de la Generalitat Artur Mas –a qui culpaven de tots els mals- i el procés sobiranista.

Des del 27 de setembre al 20 de desembre Catalunya i els catalans en general van ser objecte de burles per la difícil aritmètica política sorgida de les eleccions al Parlament. Però ja se sap que la realitat supera la ficció i que les coses que passen no les hauria pensat ni el millor dels guionistes de serials. Si finalment la política catalana va reconduir la situació amb el pas al costat de Mas i l’elecció de Carles Puigdemont com a nou President poc s’esperaven les elits de Madrid que les eleccions generals encara deixarien un panorama més complicat.

Si a Catalunya les disputes eren entre dos partits i la figura de Mas, les eleccions generals del 20-D encara van dibuixar un panorama més complicat. El Partit Popular va guanyar les eleccions, però després de quatre anys d’aplicar la piconadora de la majoria absoluta i de fer lleis en contra de tots, de no negociar res i de l’esclat constant de casos de corrupció, és lògic que ara Rajoy tingui l’agenda lliure. Qui vol pactar amb Rajoy? Ningú. La proposta del PP d’una gran coalició amb el PSOE i Ciutadans podria salvar la cadira de Rajoy i del Partit Popular però representaria la mort del Partit Socialista.

El líder del PSOE, Pedro Sánchez, n’és plenament conscient i per això des del primer dia reitera que no investiran Rajoy ni votaran a favor del PP. El problema és que Sánchez està en un atzucac.  Descartada la gran coalició, als socialistes només els queda l’opció d’una macrocoalició amb Podem i IU per governar però que necessita l’abstenció o el suport explícit d’un grapat de partits, entre ells ERC i DiL –la coalició que inclou Convergència Democràtica-. El suport dels partits independentistes catalans és més que dubtós si el PSOE no accepta un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya i si Sánchez cedís en aquest punt, com li exigeix Podem, el seu cap perilla perquè els barons socialistes ja estan esmolant les eines.

També és curiós el paper de Podem. Ofereix un pacte al PSOE, però sense comunicar-ho als seus potencials socis, ja els presenta el govern fet, amb un repartiment de càrrecs innegociable. Vaja, que ganes de pactar en deuen tenir ben poques els de Pablo Iglesias perquè se salten totes les normes de les negociacions polítiques.  Més aviat Podem sembla que tingui ganes que es repeteixin les eleccions per acabar  d’enfonsar una mica més el PSOE.

I Ciutadans, que ja es veien guanyant les eleccions i que van obtenir un mal resultat –per les expectatives que ells mateixos s’havien creat- estan descol·locats. La seva tendència natural és pactar amb el PP però la seva unió és insuficient i a més esquitxa la seva imatge de partit “net” si s’alia amb un Partit Popular que no hi ha dia que no li esclati a les mans un cas de corrupció.

Amb aquest panorama, ni Rajoy ni Sánchez es volen sotmetre a una sessió d’investidura que segur que perdrien. Però la comèdia pot durar molts de dies. Els pressupostos generals de l’Estat del 2016 estan aprovats i el govern del PP està en funcions i activat per anar presentant recursos d’inconstitucionalitat contra qualsevol cosa que faci el Govern català. Si no hi ha sessió d’investidura, el rellotge dels dos mesos no corre. I tots els partits saben que, en cas que el rei Felip VI vegi inviable que algú agafi les regnes del govern espanyol i es tornin a convocar eleccions generals, el resultat podria ser, si fa no fa, el mateix. Està clar que l’embolic espanyol es presenta encara més complicat i divertit que l’embolic català.

Comentaris