Revista Emporion

Dubtes?

8

Benvolguts i pacients lectors:

Honestament, em reconec un temperament o caràcter extravertit. Extravertit i, fins i tot, moderadament agressiu  ─segons l’eventual transcendència del tema, amb una manifesta tendència a desestimar el meu interlocutor,  considerant-lo un  curtet tossut, un ofuscat, incapaç de capir la lògica més elemental. I ho sento.

Que és, aquest, un defecte generalitzat? Que això mateix ens passa, sense excepció, a tots els ignorants que oblidem la nostra condició de tals? Saberuts, que parlem del que no sabem? Bé, no nego que això sigui una lacra bastament verificada, però el que jo pretenc analitzar, ara i aquí, no són les falles del proïsme, i sí les meves.

La pregunta que m’he fet sovint, no una, sinó mil vegades, diu: “Com és possible que jo defensi, sense concessions, la meva veritat, sabent que és falsa?” Falsa, sí, com també ho són totes les altres. ¿…? Raonem: quan diem que la nostra veritat és filla d’una objectivitat llargament meditada, mentim. Conscientment o inconscient, però mentim. I la raó és lapidària, perquè… De quina objectivitat parlem? O és que oblidem que la mateixa objectivitat és subjectiva?

Segons els llibres sagrats, la infal·libilitat és un atribut reservat als déus. Sols Déu és infal·lible, mentre que la resta d’éssers vivents ─espècie humana inclosa─ per voluntat divina. Això, als no creients, els pot sonar a lletra de tango, però el cert és  que, amb Déu o sense, l’home l’erra nou vegades de cada deu. Recordo haver llegit que un president dels EUA, cada matí, abans d’anar al despatx, passava per l’oratori, i li demanava a Déu que permetés que fossin encertades la meitat de les seves decisions.

Ara bé, malgrat admetre el nostre possible error, jo penso que és natural que defensem allò en què creiem, i que persistim a considerar vàlida la nostra veritat, considerant que la veritat del nostre oponent pot anar tan errada com la nostra. 

Llavors, què cal fer amb els dubtes? Els dubtes han estat, són i seran la força que ha civilitzat l’espècie humana. Sense el dubte encara seriem cavernícoles, el dubte és el pare de la curiositat, i la curiositat ha fet que es busquessin noves fórmules. Tinc per segur que Déu, generós, va concedir  a l’home la facultat de dubtar, com a camí cap  a la investigació. I els errors? Els errors són l’assignatura més important, la que forja i endureix els homes, quan lluiten i aprenen en la Universitat de la Vida. En aquest centre d’estudis superiors, el millor dels catedràtics és l’error, i les lliçons que l’error imparteix no s’obliden. La seguretat inclina a la indolència, i els èxits no ensenyen res.

Cert és que l’actitud intel·lectual del dubte és enèrgicament refusada pels creients, quan aquest dubte qüestiona el controvertit tema de la fe, tot i que, en el santoral, hi figuren noms cabdals que varen conèixer i patir el neguit del dubte.

I si rebobinem, i tornem al tema que ha donat peu a aquest escrit, i que no és altre que la VERITAT, surten a la palestra dues preguntes cabdals.  1) Algú pot tenir la veritat i , en conseqüència, ser infal·lible? I 2) Existeix la veritat, o aquesta figura no és res més que una entelèquia?

Quatre-cents anys, abans que Ponç Pilat es rentés les mans, Lao Tse va sentenciar: “El qui parla no sap. El qui sap no parla.” I val a dir que el mestre, confiant en l’agudesa mental de la parròquia, no va detallar prou, perquè la sentència hauria de precisar, bo  i dient: ” El qui parla no sap que és un ignorant. El qui sap que és un ignorant no parla.”

Els xinesos, al llarg de la seva mil·lenària història, han deixat constància de com han  fet treballar la cantimplora, i no n’han tingut prou inventant la pólvora, i han provat abastament que coneixen a fons les misèries humanes.

Havien passat quatre-cents anys des que Pilat es va rentar les mans, quan un altre xinès espavilat, Huang Po, va sentenciar: “No busquis la veritat; la teva recerca destruiria allò que busques.”

En alguna ocasió, i en el curs d’algun diàleg controvertit amb els meus amics, he oblidat quelcom important, com és fer-los present que, malgrat la seguretat que jo manifesto en defensar la meva tesi, no deixo d’admetre que la veritat absoluta no existeix. Recordem R. Tagore, aquell filòsof, escriptor i poeta bengalí que, parodiant els xinesos ja esmentats, va escriure: ” Si tanques la porta a tots els errors, la veritat  restarà a fora.”  I ja s’entén que el Mestre, amb la seva sentència, postula que la veritat és, també, un error. O sigui, que la veritat no existeix.

“Vaya terminando, Su Señoría! Gracias, Señor Presidente, termino.”

I ho faré tractant de provar com n’és d’assenyat dubtar. El dubte té raó d’ésser sigui quin sigui el tema debatut. I pel que fa a la veritat, siguem conscients que cada mico pelat té la seva, i que la seva ─igual que totes les altres─ són veritats subjectives i filles d’una escala de valors arbitrària. Arbitrària, en tant que filla d’una objectivitat que, malauradament, és també subjectiva. I si la veritat inqüestionable no existeix…?

Comentaris