Revista Emporion

Dubtes i sospites

7

Tots hem pogut sentir, alguna vegada, comentaris carregats de bones intencions que fan referència que als països subdesenvolupats, especialment als subsaharians, en comptes de donar-los peix, seria millor ensenyar-los a pescar.

És cert i això comportaria, entre d’altres coses, dotar-los dels mitjans tècnics i del nivell de coneixements suficients perquè poguessin valdre’s per ells mateixos, desenvolupar-se i poder explotar les riqueses dels propis recursos naturals, cosa que reportaria treball i prosperitat als ciutadans d’aquests països i evitarien que molts d’ells haguessin d’emigrar a la recerca d’una vida millor. Aquesta proposta, tan justa i al mateix temps tan difícil i complicada, malauradament no mou cap voluntat dels qui podrien ajudar a fer-la realitat. Els val l’statu quo actual, tot i que genera una sèrie de situacions molt dramàtiques, sospitosament interessades, que com si de baules es tractés, es podrien unir per formar una feixuga cadena.

Bona part de l’explotació dels recursos naturals d’aquests països s’han deixat -amb el vistiplau dels països més industrialitzats, que solen ser-ne receptors- a mans de grans multinacionals, o de governs corruptes, que exploten, maneguen, controlen i fixen els preus d’aquests preuats recursos, en benefici propi o d’una suposada estabilitat econòmica. Aquesta situació de complicitats em genera els primers dubtes, sobre si algun dia els ensenyarem a pescar, o romandrem callats fins que els recursos s’acabin o siguin prescindibles.

Immigracio 5Moltes persones d’aquests països subdesenvolupats, fugint de la misèria, intenten per tots els mitjans arribar a Europa; un destí on creuen que podran fer realitat els somnis de trobar unes oportunitats que els permetin viure amb uns mínims de dignitat que tot ésser humà té dret. L’intent per aconseguir-ho provoca migracions massives, que des de l’origen o inevitablement en arribar a la riba de la Mediterrània estan condemnades a caure en mans d’unes màfies que els enganyaran i robaran el poc que tenen, per pagar-se la travessia en unes condicions infrahumanes tals, que faran que molts d’ells, ni tan sols arribin a conèixer el seu anhelat destí. Des d’Europa, lamentem i condemnem les tragèdies i les morts que succeeixen dia rere dia, però ningú, ningú actua seriosament des de les arrels per evitar-les. Costa entendre que uns governs que ho saben tot de les persones, dels seus moviments, converses, idees, pertinences, etc. -com s’ha demostrat repetides vegades-, no puguin impedir aquest tràfic criminal de persones; agreujat, també, perquè bona part dels abundants beneficis que genera, van destinats a finançar organitzacions terroristes o religioses radicals. Tinc també dubtes que em fan sospitar que prevalen poderosos i obscurs interessos o que hi ha voluntats polítiques adverses  que  fan els ulls grossos, perquè puguin actuar en la quasi total impunitat.

D’un temps ençà, a tot aquest flux d’immigrants per motius econòmics, se’ls han afegit els refugiats que fugen de la guerres, persecucions polítiques o ètniques, que han descontrolat i desbordat el flux migratori normal, ja de per si molt elevat. Els més “afortunats”, els que després d’un llarg viatge ple de misèries, calamitats, sofriment, i mort -tots n’hem pogut veure imatges colpidores- aconsegueixen arribar a l’Europa d’acollida, són distribuïts pels diferents països acollidors com si d’un gest altruista, humanitari i desinteressat es tractés. Possiblement sigui així, però tinc dubtes que em fan sospitar que per a alguns d’ells, especialment on la taxa d’atur és molt baixa o voregen la plena ocupació, l’acolliment d’immigrants o refugiats per raons humanitàries pot ser tan sols una veritat a mitges, que intenta fer passar desapercebudes altres motivacions molt menys nobles i generoses.

És cert que el immigrants fan incrementar la despesa social al països d’acollida, però per a alguns deu ser un preu assumible si s’aconsegueix a canvi de tenir una economia dinàmica i competitiva, basada en la tecnologia i, en part, en uns contractes de treball escombraria, amb uns salaris de misèria, buscats i propiciats per l’excés d’oferta de mà d’obra de tot tipus, que la immigració proporciona. Ajuntem totes les baules i la cadena estarà formada.

S’ha de reconèixer que, d’un temps ençà, als països desenvolupats s’han fet avenços molt significatius en drets socials i en l’estat del benestar; però tinc més dubtes, que fan plantejar-me la pregunta sobre si s’han fet els mateixos esforços a potenciar el materialisme i el creixement econòmic i tecnològic desbocat, que a cultivar, educar i desenvolupar els valors més nobles i intrínsecs de l’ésser humà, que juntament amb una solidaritat desinteressada, seran els únics que veritablement ens poden conduir a un món millor i sobretot més just.

Crec que si us plantegeu la pregunta i reflexioneu tan sols un instant sobre la situació actual del món en què vivim, la resposta vindrà sola.

Comentaris