Revista Emporion

Dona treballadora i Cultura: un tàndem perfectament reconciliable

4

El 8 de març vam celebrar el dia de la dona treballadora, i a Torroella es van organitzar diverses activitats per commemorar-lo. Després de llegir sobre aquest tema i de pensar-hi, m’he engrescat a parlar-ne. Però no vull parlar de la dona d’avui, sinó de la dona dels anys cinquanta del segle passat. Crec que l’una i l’altra no es poden comparar, bàsicament perquè el context social ha fet un gir de cent vuitanta graus.

En la meva joventut, les dones del món rural que vaig conèixer vivien entre Ullà i Torroella i en pobles veïns. Fins que no vaig ser més gran no em vaig adonar de com era la vida d’aquestes dones, vida a la qual es conformaven sense ni plantejar-se cap possibilitat de canvi, sense adonar-se que els era imposada generació rere generació. La postguerra va ser llarga i el procés d’adaptació de la dona als nous temps va ser lent, però el millorament econòmic li va facilitar una obertura al món: més coneixement, més informació, més cultura i, sobretot, més independència, més llibertat! Avui, la vida de la dona en aquest mateix espai ha canviat completament, és més plena, més inquieta, més interessant, més ambiciosa (en el més bon sentit de la paraula), però no diré que és més fàcil, perquè no ho és.

Fa poc més de seixanta anys, les noies de poble no tenien gaires opcions per escollir quin camí volien emprendre quan acabessin l’escola, entre els 12, 13 o 14 anys. Era el moment en què havien de decidir què farien, de què treballarien, quin ofici volien aprendre… L’oferta era força limitada: perruqueres, modistes, sastresses, secretàries en algun comerç del poble, brodadores a les monges per fer-se l’aixovar (indispensable per al casament), o bé treballadores a casa ajudant en els quefers diaris, sobretot les que vivien a pagès, on sempre hi havia prou feina per a tothom. També n’hi havia que podien cursar estudis superiors o seguir una carrera com la de mestra, infermera o llevadora, però eren una minoria.

Com en tots els llocs i en totes les èpoques, l’edat de enamorar-se i del festeig conduïa gairebé irremeiablement al casament. Aquest era el destí de la majoria de les dones, i també dels homes, la raó principal de la seva vida. Elles eren preparades per formar una família, cuidar-se de la casa i del marit i criar fills. (No dic que aquesta opció no sigui important, però no és l’única!). Era una de les etapes més transcendents de la vida de la dona. Si es casava amb un hereu, anava a viure a casa dels pares del marit, o bé es quedava a casa dels seus pares si era la pubilla. Com que la casa ja estava equipada, només calia comprar els mobles de l’habitació dels nuvis. Si el nou matrimoni no eren ni pubilla ni hereu, la despesa era superior perquè els calia equipar la casa que seria la seva nova llar.

La dona casada passava de dependre dels pares a dependre del marit. Era impensable que pogués fer res sense el seu consentiment, per tant la missió principal de la dona era cuidar-se de la casa i dels fills, i dels avis, si n’hi havia. Aquesta era la seva màxima il·lusió, perquè què més podia desitjar una dona que fer un casament amb l’ home que estimava i que era capaç de mantenir-la a ella i als seus fills? Amb els anys, però, l’avenç intel·lectual dels fills, alhora que les enorgullia, les feia sentir també més ignorants i acomplexades, analfabetes enmig de tot el seu coneixement.

I precisament arribats en aquest punt, m’agradaria posar en valor la gran força de la CULTURA, una força que no va ser present a la vida d’aquestes dones de qui parlo, les quals no es van sentir mai independents, ni lliures de pensar, d’actuar o de decidir. La seva inseguretat, després de passar dels pares al marit, es va posar de manifest davant dels fills.

L'etern femeníLa Llucieta Canyà –per anomenar un llibre i una dona d’aquests anys– ens diu en un fragment del seu llibre L’etern femení: “Jo aconsellaria a totes les jovenetes que, de la mateixa manera que es preocupen de tenir sempre a l’abast de la mà els estris per maquillar-se, també es preocupessin de tenir una bona biblioteca integrada per obres mestres, i que quan tinguessin un moment de lleure –i si no el tenen fer per maneres de trobar-lo– les llegissin encara que fos fragmentàriament. D’una manera insensible aprendrien moltes coses que ignoren, la ignorància de les quals és causa després que vagin pel món a les palpentes”.

En parlar d’aquest tema amb amigues, conegudes i familiars, totes lamentem haver descobert massa tard els valors culturals que ara, a la vellesa, hem pogut albirar tímidament, i que ens han produït una satisfacció mai pensada. Nosaltres no vam tenir a l’abast el tresor de la cultura quan érem joves. Només espero que els joves d’avui, que sí que el tenen a l’abast, no el deixin passar de llarg!

Comentaris