Revista Emporion

“Divinus draco”

3

“Comer el corazón del dragón aumenta la valentía; quien lo come, vence a los animales. Si se ata su piel a un enamorado, decaerá su pasión. El estado de cualquier lugar en el que se entierre su cabeza se volverá agradable.” Nuzhat, Bestiario medieval

El passat 20 d’abril es va organitzar a la vila una gran festa amb motiu de l’arribada d’una nova figura gegantera: el Drac de Torroella. Els orígens d’aquesta imatge que avui tenim com a bèstia fabulosa serpentiforme, cal retrobar-los a l’aparença d’un petit saure procedent de les costes asiàtiques. El nom prové del grec drakon, del verb derkomai, que vol dir “el que et mira fixament”. Per aquesta raó, se’l considerava guardià de tresors i paradisos inaccessibles, com ara el vigilant del jardí de les Hespèrides. Però la seva semblança a la serp del mal del Gènesi li va atribuir una nova qualitat vinculada al món de Satanàs, a l’Apocalipsi de sant Joan. Als textos el descriu de color vermell, amb set caps amb corones,  que llençava amb força estels del cel sobre la terra, mentre esperava pacient la criatura d’una pobra dona a punt de parir per devorar-la. Contràriament i pel que fa a Orient, el drac sempre ha simbolitzat la idea sagrada del bé, del benefactor, protector de totes les criatures del món i vinculat a les dinasties dels emperadors Yan i Huang, progenitors del poble xinès. 

L’edat mitjana va suposar la consagració del drac com a animal suprem. En els començaments d’aquest època, es representava com l’hidra del Nil, un drac petit, algunes vegades alat. Paral·lelament existia la creença, relacionada a la concepció dels textos clàssics, que existien uns dracs propers als humans que provenien de l’Antic i Pròxim Orient, i que Suetoni, historiador romà, ja li havia atorgat certa essència divina, divinus draco. Tanmateix, d’una banda, corrien per boques d’apotecaris remeis coneguts com la sang de drac que curava les ferides dels cavallers i caçadors, i que al s. XVII es va descobrir que tal cura provenia de la resina d’un arbre del golf Pèrsic, Calamus draco. D’altra, la figura del drac es va vincular a l’heràldica nobiliària medieval i a l’art del blasó. Es considerava un element de bada i puixança, criatura que sorgia de les muntanyes amb un gran poder i un alè de foc que abrasava el cel. 

P1050730No obstant tot això, el pensament més corrent dels cristians era que el drac representés l’esperit del mal, Satanàs, d’acord amb els bestiaris medievals. La literatura hagiogràfica, del drac com a esperit del mal vençut per sants i santes, ens ha deixat moltes recreacions, com ara sant Jordi, armat com un cavaller, o santa Marta de Tarascon, que amb les seves virtuts va vèncer la tarasca. En les velles ciutats en les quals s’explicaven tals llegendes, es portaven les imatges de les bèsties derrotades en processons. Aquestes figures que venien immediatament després de la Creu simbolitzaven Satanàs vençut, i seguien el vencedor; igual que les cerimònies dels cèsars victoriosos. 

La festivitat catòlica del Corpus Christi, instituïda pel papa Urbà IV en 1263, va anant afegint a la processó escenes de paisatges bíblics i de la vida dels sants amb finalitats didàctiques i altres celebracions, com les rebudes reials. D’aquesta forma es van anar incorporant les llegendes de sant Jordi i el drac, santa Marta i la tarasca, i altres tipus de bèsties durant els segles XIV i XV. Això va implicar la construcció i/o habilitació d’espais per emmagatzemar les bèsties i altres elements festius. La incursió d’aquest paganisme a les festes eclesiàstiques va generar que el 1473, a través del Concili de Toledo, es prohibís l’entrada de les imatges i representacions “deshonestes” als temples; la Reial Cèdula de 1780 va acabar per prohibir definitivament les figures populars en la processó de Corpus.  

A Torroella de Montgrí, el document més antic que coneixem que ens mostra l’existència d’un drac data de 1608 i corresponia a la visita pastoral del bisbe Zuazo a la capella de Sant Antoni, on demanava al “beneficiat” que tragués o fes treure el gegant, el drac i els “altres” d’aquest lloc sota la pena de 5 lliures. Un altre document de 1666 menciona la festa del Corpus, els balls dels gegants i l’acompanyament d’un drac. Posteriorment, la figura de la bèstia desapareix de l’imaginari popular i, ara com ara, no en tenim més constància. 

Actualment, les figures de dracs han retornat amb personalitat pròpia a les cercaviles festives i als correfocs. El nou Drac de Torroella, iniciativa de la colla Amics dels Gegants i Capgrossos de la vila, ha sigut dissenyat i construït per l’escultora i restauradora Dolors Sans. Es tracta d’una figura de fibra de vidre, estructura d’alumini amb punts de focs i per a un portador. A diferència d’altres bèsties, el drac es porta dret com un gegant, cosa que ens indica la gran popularitat dels gegants a Torroella. A més a més, l’animal és una recreació idealitzada de les representacions de dracs als escuts heràldics medievals que els relacionaven amb les famílies dels nobles catalans i europeus. Segons l’autora, també va imitar els capitells romànics i gòtics. Al llom porta reproduït el perfil geogràfic més conegut del paisatge del Baix Ter: el massís del Montgrí, amb el castell i les illes Medes. La cua, serpentejant com el riu Ter, envolta les faldilles que recorden les pedres d’una fortificació, el castell de Montgrí; el seu significat és que el drac protegeix la vila. El resultat és una figura fantàstica, gust de l’autora per l’animal en plena acció, que protegeix la torre abans de lluitar amb el seu adversari. El Drac de Torroella ja s’ha convertit en el benefactor i guardià de la vila, ara com ara, paradís inabordable.

Bibliografia 

ADG. Visites pastorals, p-8, f. 254v

Alcoy i Pedrós, RosaSan Jorge y la princesa. Diálogos de la pintura en Cataluña y Aragón del siglo XV. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004. 

Charbonneau – Lassay, Louis. El bestiario de Cristo. El simbolismo animal en la Antigüedad y la Edad Media. Barcelona: Editorial Sophia Perennis, 1997. 

Li, XiaohongCéleste Dragon. Genèse de l’iconographie du dragon chinois. París: You-Feng, 1999.

Malaxecheverría, Ignacio. Bestiario medieval. Madrid: Ediciones Siruela, 2008.

Sans, Dolors. Projecte de construcció d’un drac per a Torroella de Montgrí. 2008. 

Sánchez i Beltrán, Juan Pablo. Apuntes al estudio del dragón como elemento festivo en Oriente y Occidente: China y España. Revista HMIC, número VI, 2008.

<http://www.raco.cat/index.php/HMIC/article/viewFile/130188/179626> [Consulta: 7 d’abril de 2013]

Viver, Francesc. “Els gegants de Torroella de Montgrí. Lleu estudi per a llur història i psicologia”. Llibre de les Festa Major. 1930.

Drac

Comentaris