Revista Emporion

Del revés, cinema per fer-nos feliços

9

Aquest mes d’agost hem pogut tornar a veure per segona vegada a la pantalla del Cinema Montgrí la pel·lícula Del revés. L’estrena s’havia fet també en aquest cinema, el mateix dia que s’estrenava a tots els grans cinemes d’Espanya, el dia 17 de juliol.

En sortir de la sessió vaig preguntar a la meva néta de vuit anys si li havia agradat i em va respondre que sí, però que no l’havia entesa. Darrera seu sortia el seu germà, el meu nét gran, d’onze anys i li vaig fer la mateixa pregunta i també em va contestar que sí que li havia agradat molt. Li vaig preguntar si l’havia entesa i amb un to, com si l’hagués ofès, em contestà:”i tant que sí, avi”. La conclusió que d’entrada en vaig treure era que la pel·lícula agradava a tothom. Els petits s’ho passaven molt bé i als més grans de deu anys fins als més vells, els agradava.

A hores d’ara tots sabem que la pel·lícula Del revés, de la factoria Pixar i de la productora Disney és un pel·lícula d’animació. Normalment pensem que les pel·lícules d’animació, ara ja no en diem de dibuixos animats, són infantils, per als petits, però també hi ha cinema d’animació pensat per al públic adult, com els Simpson o les pel·lícules del director japonès Ayao Miyazaki (Porco rosso, El viaje de Chihiro, El viento se levanta) la majoria considerades obres mestres.

Del revés és una obra realitzada pels col·laboradors de John Lasiter, que va començar fent uns curts meravellosos i al cap de poc ens presentava, ara fa deu anys, el primer llargmetratge que portava el segell Pixar: Toy story, una història de juguets que prenien vida i que, d’entrada, ens feia pensar que anava només dirigida al públic infantil. Aviat ens adonàrem de l’error. Cada pel·lícula que sortia de la factoria Pixar agradava moltíssim als més petits però sorprenia, com un meravellós regal, un públic més adult i especialment els més cinèfils. El meu nét, amb la resposta  “és clar que si que l’he entesa”, descobria el regal que guardava Del revés per aquest públic més ampli.

Pixar, en aquest moment una fàbrica de somnis prodigiosa, ha aconseguit amb èxit que les seves obres entusiasmin els més petits però que al mateix temps enlluernin els cinèfils perquè no hagin de cercar pretexts per anar a veure una pel·lícula infantil amb els seu fills o néts, i ho facin sense vergonya i s’extasiïn rient i gaudint tant o més que ells.

Pixar, nascuda com una productora independent, relacionada amb Lucas Films, va ser adquirida per Walt Disney, la productora infantil per antonomàsia, ara fa cinc anys, però això no ha fet canviar la seva línia ni els seus projectes. Hem pogut admirar i esperem continuar fent-ho, els seus títols més destacables, entre d’altres: Toy Story (3 entregues), Buscando a Nemo, Monstruos i per a molts la gran petita obra mestra de l’animació, Up. Una pel·lícula que conté els deu primers minuts  més genials, entranyables i emotius,  no només del cinema d’animació, sinó de tot el cinema.

Ara, en la seva darrera obra mestra, ens conten una original i preciosa història. Es basen en un guió inquietant sobre les emocions d’una nena i la formació de la seva personalitat. L’escenari és el cervell de la nena, on hi habiten la joia, la tristesa, la ira, la por i el fàstic. Paral·lelament seguim la vida de la nena i les seves reaccions a les situacions que està vivint impulsades per aquestes cinc sensacions.

Un repte sorprenent que Pixar sap convertir en una inquietant aventura. La joia i la tristesa es perden en el laberint del cervell i en la seva odissea per retornar al centre d’operacions troben on es guarden el records, un grans magatzems plens de boletes, cadascuna de les quals conté un record de la nena. Els espais on es forgen els somnis, uns grans estudis cinematogràfics. Viatgen en el tren del pensament. Cauen en el negre abisme de la foscor, on es perden els records i la personalitat. Tot plegat resulta una emocionat aventura, la que agrada als més petits, però que ajuda a recuperar la personalitat que la nena estava perdent. Perquè no es pot valorar la joia, sense la tristor. No es pot assentar el segell i el caràcter d’una persona sense els records i les dificultats. Les emocions són la brúixola  del nostre comportament.

Aquesta nena que va ser feliç des del seu naixement fins que es va traslladar amb la seva família a viure a una ciutat nova, estranya per a ella, es troba de cop en un món que l’omple de melangia, amb l’amenaça del desarrelament i la solitud que la condueixen a l’amargor i la fugida. Una coalició insòlita de la joia i la tristesa la porten a superar les dificultats i a recuperar l’alegria de viure.

Els guionistes es posen en un embolic considerable, però en surten airosos. Pixar manté el seu objectiu. Procurar que els petits s’ho passin bé. Mitjançant una emocionat aventura compleixen amb aquest objectiu. Al Cinema Montgrí al finalitzar la projecció els petits esclataren amb un fort aplaudiment, igual que els cinèfils ho feren al Festival de Cannes, on es va presentar fora de concurs.

L’assumpte és complicat i transcendent. No semblaria el més adequat per a una pel·lícula d’animació però, Pixar ho sap fer. És manté fidel al seu estil sense oferir-nos cap regust intel·lectual. Amb tota naturalitat, seguint els cànons del cinema infantil, ens fa riure i plorar, crea tendresa, intriga i omple la pantalla d’emoció i art.  Cinema que existeix per fer-nos feliços.

Comentaris