De la baldufa a l’Smartphone

274

Un dia de la passada Setmana Santa, mentre dinàvem al restaurant amb uns amics, a la taula del costat s’hi assegué un matrimoni amb una criatura de no més de tres anys, que tan prompte estigué ben situada a la taula, al costat dels seus pares, no va parar de donar la llauna amb uns crits que fins i tot feien que resultés difícil entendre la nostra conversa. Sobtadament, es va fer el silenci i tots quatre vam intentar esbrinar qui o què havia produït el miracle. El mòbil de la mare va ser el bàlsam que tranquil·litzà la criatura, que no tornà a obrir boca durant tot el dinar.

La situació propicià que amb els amics féssim una reflexió sobre com els aparells electrònics d’alta tecnologia s’han convertit des dels primers anys de la infància en una de les principals joguines de la mainada. Les PlayStation, les consoles, els videojocs, les aplicacions lúdiques dels ordinadors i els Smartphone, etc., són les seves joguines preferides, amb l’avantatge que permeten jugar-hi sol o amb altres jugadors, però sense que la presència física d’aquests sigui indispensable, fins i tot poden estar separats per milers de quilòmetres.

No s’entendria ni es valoraria aquesta evolució en les joguines ni en els jocs de les criatures sense que féssim un breu repàs d’on venim i com es jugava en un passat immediat, del qual tan sols ens separen poc més de seixanta anys.

He de dir que, en aquell temps, quasi totes les escoles separaven la mainada per sexe. Així doncs, parlaré només d’alguns dels jocs i les joguines dels nois de finals dels anys cinquanta, que són els que conec i recordo.

Els nois d’aquella època ens entreteníem amb unes joguines tan elementals com podia ser una humil baldufa de fusta de roure, que cadascú personalitzava de la millor manera que sabia i la decorava amb taques de color o dibuixos fets amb tinta xinesa. Jugàvem també als diferents jocs de les boles, aquestes solien tenir un diàmetre entre 10 i 15 mm i eren de vidre o d’acer, aquestes últimes, generalment provenien d’algun vell rodament de camió i eren molt buscades perquè pràcticament eren indestructibles; el premi per l’encert en les jugades solia consistir a repetir jugada i amb el consegüent intercanvi de cromos que escollia el guanyador, i que normalment aconseguíem a base de menjar xocolata.

Recordo també el que se’n deia el muxi -no sé d’on prové aquest nom. S’hi jugava amb uns petits ossos, crec que del genoll del xai, que prèviament havien passat per l’olla de l’escudella; eren de cares totalment irregulars però simètriques, que pintàvem de diferents colors, venien a ser com les xapes d’avui.

Qui no va jugar amb la “rutlla”, una vella llanta de bicicleta que fèiem córrer amb la mà, o guiada per un filferro en forma de u amb un petit mànec.

El futbol, però, era el rei dels jocs i dels esports, es practicava amb unes matusseres i pesades pilotes de cuiro que servien fins que s’estripaven.

Ens entreteníem també amb les historietes que normalment arribaven a les llibreries amb periodicitat setmanal, entre elles recordo el TBO, Hazañas bélicas, Pulgarcito, Tiovivo, i més endavant el Capitán Trueno, El Jabato, etc.

En aquells anys, la vida de la mainada era tan simple i poc complicada, que quan sorgien desavinences entre les “pandilles” dels diferents barris o carrers, les solucionàvem a base de cops de roc, no oblidem que en aquella època Torroella tenia molt pocs carrers pavimentats i aquest material era abundant. Tot i la salvatjada que pot semblar, no recordo haver vist mai cap lesionat de consideració; passats els moments de tensió, l’endemà tan amics i tan contents.

Segurament, la simplicitat d’algunes de les joguines que ens entretenien i la forma que teníem de solucionar les diferències arrencarà més d’un somriure als qui no hagin viscut aquella època. Els ajudarà a entendre com n’era, de precària, la situació i la manca de tecnologia; el fet que poc temps enrere encara estaven vigents les cartilles de racionament de la postguerra, i es desconeixien materials tan bàsics i elementals com el plàstic, com a exemple diré que encara no s’havia comercialitzat ni el més elemental dels bolígrafs.

Les poques joguines que amb molt sacrifici podien estar a l’abast de quasi tothom eren fabricades amb fusta, cartró o llauna, i normalment se’n rebia alguna tan sols per les diades de Nadal o Reis.

La mainada d’aquella època havíem de suplir les mancances amb la imaginació i la fantasia; moltes vegades, amb molt poca cosa ens fabricàvem joguines que ens feien gaudir tant o més que les poques que ens regalaven.

Quan les circumstàncies fan que la imaginació et transporti per uns instants al passat, és inevitable que quan retornes al present acabis preguntant-te si malgrat les mancances que vàrem patir els infants dels anys cinquanta o començament dels seixanta, vam ser més o menys feliços que els d’avui amb tota la tecnologia i una escandalosa abundància al seu abast. Suposo que el concepte de felicitat és molt relatiu i subjectiu, i no permet generalitzar; ho podríem deixar perquè tothom reflexioni en base a les seves particulars circumstàncies, i que llavors en tregui conclusions.

Penso, però, que pot ser molt pertinent aquella dita que diu: “No és més feliç el qui més té, sinó qui menys necessita”.