David Jou i el seu ‘Cant espiritual’

249

 

 “El temps –en física, en biologia, en poesia, en música, en religió– proporciona moltes sorpreses i moltes ocasions de reflexió.”

David Jou

David Jou (Sitges, 1953) és un poeta excel·lent però poc conegut i atípic, ja que és també un científic i investigador, doctor en Física i catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, i doctor honoris causa per la Universitat de Girona.

David Jou, barreja perfecta de poeta i científic, acaba de publicar un nou poemari, un “impressionant llibre de poemes”, en paraules textuals de Costa-Gramunt, que potser no ha tingut fins ara el ressò mediàtic que es mereixeria. La peça fundacional d’aquest seu nou llibre és el poema Cant espiritual, publicat prèviament l’any 1995 i que dona nom a l’obra que comentem. Amb aquell poema com a centre d’inspiració,  el poeta ha desplegat el llibre, on en paraules de Costa-Gramunt el Cant ve acompanyat de vint-i-quatre poemes que ha dividit en dues parts: Cant corporal, “una reflexió contemplativa i celebrativa de la dimensió humana de la realitat divina”, tal com ho escriu el poeta, en perfecta simetria a Cant espiritual, pròpiament dit,  en el qual “medita sobre la dimensió divina de la realitat humana”.

L’autor, un “poeta místic”, segons la descripció de Sánchez-Rubio, contribueix amb aquest llibre a la prestigiosa tradició catalana del Cant espiritual, que es caracteritza per ser un tipus de poema en forma de monòleg més o menys dramàtic, amb un to qüestionador, adreçat a Déu des del fons d’un cert jo líric del poeta, en paraules del mateix Jou.

Remarca Sam Abrams, el prestigiós crític literari anglocatalà, que els principals poetes que han confeccionat cants espirituals són Ausiàs March, Joan Maragall, Blai Bonet, Josep Palau i Fabra, Antoni Ferrer Perales i el mateix David Jou.

David Jou, en el pròleg del seu poemari encara hi afegeix, en aquesta llista, els cants de Pere Quart (Cant d’un home), de Montserrat Vayreda (Us he trobat, Senyor. No us coneixia)  i de Climent Forner (On ets, senyor, si hi ets, que mai no et trobo?).

David Jou és un poeta amb molta obra publicada i amb alguns dels seus llibres traduïts al castellà, francès, anglès, alemany o rus, però segons Sam Abrams amb un punt paradoxal de marginalitat que el poeta mai ha defugit i que ha aprofitat per efectuar, sense pressions de cap tipus, moviments literaris pròxims a actituds experimentalistes properes a l’avantguarda. Un  exemple evident el tenim en el subapartat del llibre anomenat Tensions de la plenitud: fulguracions.

Cal ressaltar l’altre aspecte remarcable del poeta, la seva condició de científic professional, com també passa amb el poeta de Palma, Àngel Terron, que fa que la seva poesia quedi influïda per la ciència, i la ciència per la poesia, segons Sam Abrams. Aquest “cientifisme poètic”, juntament amb la contemplació, la religiositat i l’experimentació artística són trets inherents a la seva obra, caracteritzada per la reflexió sobre el coneixement de l’univers, i el seu sentit transcendent i religiós, en paraules de Pere Ballart i Jordi Julià.

I és potser aquest aspecte del conreu de la poesia religiosa, juntament amb la desconfiança del món literari davant la seva procedència del camp de la ciència, el que podria explicar, segons Abrams, la marginalitat esmentada del poeta.

El llibre que comentem s’edifica a partit del poema Cant espiritual, que representa el cor del poemari on els versos giren entorn del tema de les mirades encreuades entre Déu i el poeta. En el poema s’observa que la situació més positiva sorgeix quan les mirades són mútues, però el poema també defineix  i reflexiona amb art i ofici altres opcions i les seves conseqüències. És a dir, quan l’un mira i l’altre no, i què es el que passa aleshores.

El Cant espiritual de David Jou s’insinua ja com un dels llibres més importants de la poesia de tema religiós de la literatura catalana. És un plaer i un goig poder llegir-lo i gaudir-lo.

Referències bibliogràfiques

  1. JOU, David. Cant espiritual, Viena Edicions. Barcelona, 2017.
  2. ABRAMS, Sam A. Cants espirituals catalans, Ed. Claret, Fundació Joan Maragall. Barcelona, 2001.
  3. DUARTE, Carles. “La influència bíblica dins la poesia catalana del segle XX”. http://revistes.iec.cat/index.php/RdA/article/viewFile/34408/34396
  4. ANGELATS I MORATÓ, Jaume. Déu des de la literatura, RCatT XXXIII/I; 2008; 69-77.
  5. ARBOIX, Adrià. “Els cants espirituals catalans”. A: Emporion, 2016, núm. 117.  https://www.emporion.org/els-cants-espirituals-catalans/
  6. COSTA-GRAMUNT, Teresa. “El cant espiritual de David Jou”. A: Núvol, 17 de desembre de 2017.
    https://www.nuvol.com/critica/el-cant-espiritual-de-david-jou/
  1. SÁNCHEZ-RUBIO, Emili. “David Jou, un poeta místic”. A: Núvol, 9 de gener de 2016.
  2. BALLART, Pere; Julià, Jordi. Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, El Far de Viena Edicions. Barcelona, 2012.

 

Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina

El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d’ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d’ella la meva presència l’hagués d’acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
-que, ben mirat, no sé quins són.

Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n’adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d’allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
-tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva.

David Jou