Revista Emporion

La mort sobtada de mossèn Damià Costals

1

Quan jo era petit, mossèn Josep Garrido governava la parròquia de Torroella.

He escrit a consciència el mot governava perquè aquell capellà d’aspecte greu, recte, sever, més que pastor d’un ramat de cristians semblava governador de tota la gent de la vila, gairebé al mateix nivell que l’alcalde. Era el rector apropiat per a aquells temps de nacionalcatolicisme. Va reconstruir l’interior del temple, que el “roigs” havien mig destruït, va fer edificar un nou presbiteri, va aixecar altars a les capelles laterals, va aconseguir que algunes famílies benestants es fessin càrrec de bona part del cost de les obres, i més enllà del que aconseguia d’aquests parroquians de primera, hi feia arribar les captes de la bacina, que es passejava per davant dels feligresos missa darrere missa. En aquells temps gairebé tothom anava a l’església els diumenges i les festes “de precepte”, i els que no complien eren malvistos com si no fossin addictes al nou règim.

Això no vol dir que mossèn Josep no s’ocupés també de l’ànima dels seus fidels. Només faltaria. Les celebracions de les festes eren esplendoroses, i l’any n’era ple, d’un cap a l’altre. Eren “de precepte” molts dies tals com sant Josep, sant Pere, sant Jaume… amb missa obligatòria. Per Setmana Santa la vida es feia recollida, religiosa: tots els nens i totes les nenes amb palmes i palmons el Diumenge de Rams; visites als “monuments” el Dijous Sant, al temple de Sant Genís, a l’Hospital, a les monges; silenci respectuós el Divendres Sant, res de cinema, teatre ni música; “matar jueus” el dissabte de Glòria, i caramelles; l’esplendor del dia de Pasqua de Resurrecció… Tot presidit per l’autoritat suprema del senyor rector. I sant Genís, i santa Caterina, i Nadal… Ja no us dic l’apoteosi de les processons de sant Genís i, sobretot, de Corpus, tot passejant el Santíssim pels carrers encatifats de flors! Mossèn Josep també feia present als fidels que calia confessar els pecats almenys una vegada l’any i combregar per Pasqua Florida, qui no ho fes s’exposava a les penes eternes de l’infern, i molta gent complia. És possible que tot plegat fos molt d’aparador, pocs anaven a combregar quan oïen missa, no era obligatori…

Els nens i les nenes anàvem a catecisme, fèiem la primera comunió als set anys i la comunió solemne quan en teníem onze o dotze. No hi faltava ningú. Encara ara, molts ens coneixem més per haver fet junts el catecisme de petits que per haver anat a la mateixa classe a l’escola. El dia de la comunió era això que ara se’n diu un xou. Nosaltres estrenàvem vestits i sabates, l’altar lluïa una decoració enlluernadora de flors i de ciris, i mossèn Josep deixava anar un dels seus sermons més ben recitats, suposo que en castellà perquè el català “no existia”. El parlàvem sempre, és clar, entre nosaltres, amb el vicari mossèn Viver, amb el mateix mossèn Garrido, però només en privat. Ara, des de la trona…! Hauria estat un sacrilegi que un capellà hagués parlat en català des de la trona, i encara més en presència del Santíssim Sagrament…  

La dedicació del rector envers l’ànima dels seus fidels quedava molt palesa quan feia venir a Torroella un pare “missioner” que, de tant en tant, durant uns dies, dirigia una mena d’exercicis espirituals a la “funció” del vespre, que solia durar una hora, entre el rosari i el sermó. De vegades aquestes prèdiques s’adreçaven especialment als nens i solien acabar en una gran confessió general, on havíem d’abocar els pecats de tota la vida. En teníem tan pocs, que n’havíem d’inventar algun per quedar una mica bé.

Sempre m’he recordat d’un d’aquests predicadors, i ho he explicat algun cop, em refereixo a mossèn Damià Costals. Em sembla que venia del Collell, un santuari amb fama de tenir molt bons sermonaires. Aquell  home es va passar una setmana parlant-nos de la glòria del cel, de les penes de l’infern, dels santíssims sagraments, i sobretot de la confessió dels pecats i de la comunió. Poca broma, qui no estava ben net de pecat que no pensés salvar-se, i pobre del que anava a combregar amb alguna taca a l’ànima, perquè s’exposava a cometre un terrible sacrilegi. El que més recordo d’aquella prèdica és una frase horrible que va deixar anar:

─ Penseu que un nen, en el mateix moment de combregar en pecat mortal, es va tornar negre tot ell!

Tinc un amic que es va arribar a impressionar tant amb aquella amenaça que, durant anys, després de combregar, es mirava de seguit la pell de les mans, esgarrifat només de pensar que, per poca memòria o per vergonya, li hagués pogut quedar algun pecat “a la recambra” en confessar-se.

Us explico tot això perquè ara he sabut per casualitat notícies d’aquell sacerdot. Me les ha contades un amic jesuïta que s’ha passat mitja vida a missions, a l’Índia, a Bolívia, al Txad… Diu que va saber pel provincial del seu orde, d’això ja fa més de trenta anys, que un sacerdot força vell, de nom Damià Costals, havia estat designat representant del bisbe de Girona a un congrés eucarístic internacional que es va fer precisament al Txad quan ell hi era. I explica que ell mateix el va anar a rebre a l’aeroport, que el primer dia el capellà va dormir a casa seva, i que l’endemà de bon matí el va dur a la seva parròquia a dir missa. I diu que quan aquell bon home va sortir de la sagristia per adreçar-se a l’altar, en veure deu o dotze fidels indígenes, tots agenollats, tots negres, se’ls mirà astorat, va posar cara de pànic incontrolat, va caure estès a terra, i no hi va haver res a fer.

Comentaris