Revista Emporion

Que hi ha algú?

3

Gairebé segur que tots nosaltres recordem quan fèiem aquesta pregunta en arribar del carrer.

Era, parets endins del lloc en què vivíem, una cosa semblant al de les casernes “sense novetat, tinent” o a l’escola o col·legi quan passaven llista en començar la jornada “servidor…present”. Potser respongués tot allò a una necessitat gairebé reflexa que els humans tenim de saber què és el que ens envolta, o si és que no ens envolta res.

Avui aquesta salutació no és més que una peça de museu i potser els que vulguin mantenir-la viva sentin que ningú respon, perquè només arribes a escoltar allò que surt dels auriculars que et connecten al gadget i, a través seu –android , iphone , tablet– a un món immens, inacabable, davant del qual les coses més domèstiques són una mera minúcia.

Jo, de xaval, jugava a frontó contra la paret del darrere d’una església castellana i em diuen que aquesta forma de passar el temps ha sobreviscut a les noves tecnologies, les TICs. No m’ho acabo de creure i per això penso aturar-me, quan viatgi, en algun poble, del Duero al Cantàbric, per veure si és així i es mereix, per això, un lloc en els llibres que recullen les tradicions en perill d’extinció.

La modernitat, o simplement el pas del temps, ens ha posat entre les mans, mai millor dit, artefactes que han estan canviant implacablement aquells hàbits, gairebé tradicions, en què els protagonistes érem nosaltres, cara a cara, sense altres complements que no fossin una tassa de cafè en una terrassa, una pilota a la qual xutar o el passeig dels diumenges per veure que la raça humana era cada vegada més desitjable, la femenina o la masculina segons qui fos el passejant .

Donar la culpa a les tecnologies, als nous invents o a la Societat de la Informació, seria però bastant injust, perquè no se li poden posar portes al camp. Aquí cadascú és lliure de fer les coses com vulgui, tenir un bon llibre a mà per augmentar la seva cultura i coneixement, dedicar un parell d’hores per compartir una bona pel·lícula, fer un passeig amb la teva parella o parlar… si és que hi ha algú a casa. Aquest és el problema, que hi hagi algú a casa.

Si es fixen quan van a algun restaurant o s’asseuen en una terrassa, veuran que són bastants els ciutadans que tenen el seu android sobre de la taula, mirant-lo o esperant que soni aquella melodia -últimament hi ha senyores que s’hi posen una xiulada ben galana- que li diu que ell, o ella, en Pepe o la Maripili, els acaben de dir quelcom. No saben encara si és important o transcendental, però és “quelcom” i sobretot els ha arribat a través d’aquesta APP (eina), que Facebook acaba de comprar per 14.000 milions d’euros.

Ho llegeixen… i aixequen les celles, o posen cara de sorpresa, o arrufen les celles… i responen movent els dits amb una habilitat admirable, i premen “enviar” amb un gest adequat al to o la malícia del que ha escrit, i per descomptat allò que el destinatari es mereix.

Que ningú se m’enfadi. Aquesta escena no és per a tothom, però si per a uns quants, crec que cada vegada més, que quan arriben a casa, fiquen la clau al pany, obren la porta i pregunten ” Que hi ha algú? “. I quan el germà , o la mare els diuen que sí, que ells hi són i li pregunten què hi ha de nou, o què ha fet aquesta tarda, responen que res que valgui la pena. Això sí, després tornen a mirar al seu gadget, perquè ha tornat a sonar i perquè en l’altre món sí que ha passat quelcom més interessant .

Comentaris