Revista Emporion

D’errors i fracassos

5

He conegut força gent que em manifesta que en cas de tornar a néixer farien exactament el mateix que han fet al llarg de la seva vida.

No hi ha dubte que mostren una satisfacció i una complaença sobre les quals no tinc res a dir. Només puc opinar sobre mi mateix i sincerar-me que no formo part d’aquest grup de persones. Sento força vergonya de tants errors comesos al llarg de la meva vida i els meus manifestos fracassos m’han fet humil. No, no estic gens satisfet de la meva vida i no desitjo una segona ocasió per esmenar-me perquè el més probable és que l’experiència només serviria per equivocar-me amb més contundència.

M’he sentit reconfortat en llegir el llibre Do No Harm de l’eminent neurocirurgià britànic Henry Marsh. Contra allò que m’esperava llegir d’un dels més afamats cirurgians en la seva especialitat, m’he trobat amb un home que al final de la seva carrera professional confessa errors en diagnòstics i infortunis en la taula d’operacions.  El seu llibre no és gens autocomplaent.

Aquesta lectura ha coincidit amb la visita a una exposició al Palau Robert de Barcelona dedicada a Rafael Patxot, un industrial nascut a Sant Feliu de Guíxols que havia estudiat a París, Londres i Cambridge, i va ser astrònom, meteoròleg, humanista, bibliòfil científic i mecenes cultural de tal magnitud que encara avui ens deixa sorpresos. El seu compromís el va dur a l’exili a Suïssa des del juliol de 1936 i no va acceptar mai tornar a la Catalunya sotmesa a la dictadura. Vaig quedar de pedra en llegir el seu epitafi manuscrit: “La meva vida contenia quelcom que no ha pogut esplaiar i que morirà amb mi. Malaguanyada vida!”

Potser hi ha una explicació: qui menys fracassa és el que no fa res. I els qui més fan resulten ser el paradigma de Camus quan exposava: “L’home és l’únic ésser que no es resigna a ser allò que és.” Erasme ens ajuda a comprendre: “No hi ha cap altre animal més desgraciat que l’home, perquè tots els altres es mantenen dins els termes de la Naturalesa, mentre que l’home és l’únic que intenta sobrepassar els límits de la seva condició.” I Pascal ens il·lumina encara més: “La grandesa de l’home és gran perquè se sap miserable; un arbre no se sap miserable. Per tant, ser miserable és saber-se miserable; però és gran saber que s’és miserable.”

És en la consciència, que ens distingeix dels altres animals, on rau el sublim i el vulgar perquè, com molt bé deia Stuart Mill: “Més val ser Sòcrates descontent que un porc satisfet.” Estem condemnats a la insatisfacció perquè pensem. Tornant a Pascal: “L’home és només una canya, la més dèbil de la naturalesa, però és una canya que pensa.” Pensar ens fa adonar de la nostra insignificança, dels nostres límits, de les nostres equivocacions més estúpides i elementals. Sempre ens queda el consol d’un home vital com Winston Churchill, autor de la màxima més coneguda sobre l’èxit i el fracàs: “L’èxit és anar de fracàs en fracàs sense desesperar-te.” 

Comentaris