Revista Emporion

Cultura del Senegal

4

 La Noire de..., film de Ousmane Sembène

“La cultura és al principi i al final del desenvolupament”

Al Senegal hi ha una gran diversitat lingüística a través de les llengües. La Constitució de 2001 va reconèixer al francès l’estatus de llengua oficial i a sis idiomes el de llengües nacionals, el wòlof – idioma parlat pel major nombre de persones, fins i tot pertanyents a altres grups ètnics – el serer, fula, mandinga, soninké, diola. Poc després s’han promogut cinc altres llengües vernacles (hassaniyya, balanta, mancagne, tarda, manjaque) i estan en curs addicions d’altres llengües codificades. En total gairebé dues dotzenes de llengües podrien gaudir de la condició de llengua nacional al Senegal.

Tradició i modernitat marquen l’arquitectura del Senegal. Els habitatges tradicionals, senzills i funcionals, però més efímers, utilitzen materials locals (pedra, terra, fusta, palla), com a les cases de fulani o les impluvium casamaneses. El període colonial ha deixat la seva marca, com a Gorée i Saint-Louis, i aquests llocs són ara a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Avui dia, l’arquitecte Pierre Goudiaby Atepa ha concebut una sèrie d’obres contemporànies, com la Tercera Porta del Mil·lenni a Dakar. A destacar també noves construccions com el túnel de la cornisa oest i el monument a la Renaixença Africana, inaugurat el 2010. L’autopista de peatge és en curs d’execució.

Les arts plàstiques van tenir ajuda a través del patrocini estatal durant el període en què el poeta L.S. Senghor va ser president en el poder. Posteriorment, el seu successor va tenir dificultats per prosseguir aquesta política a causa de la crisi econòmica. S’han fet diverses iniciatives privades per donar suport als artistes. Aquestes arts tenen  renom internacional a través de l’escultor Ousmane Sow.

Fins i tot amb pressupostos modestos, la preocupació per l’aparença perd poques vegades els seus drets al Senegal: túniques, barrets i joies són acuradament seleccionats i es renoven amb freqüència. Amb vestits tradicionals o de carrer, els homes també estan atents a la seva vestimenta. En contrapunt, els vestits d’alguns turistes de vegades desconcerten.

El cinema senegalès és un dels més antics d’Àfrica. Els seus representants més coneguts  són els cineastes  Sembene Ousmane – també novel·lista – i Djibril Diop Mambéty, als que cal afegir Tidiane Aw, o Safi Faye, realitzadora de films documentals. Aquestes produccions són sovint més apreciades a l’estranger que a  Senegal, on molts locals han tancat per la competència del mercat de vídeo, de més ràpid creixement. També s’observa que el nombre de pel·lícules de diversos orígens s’han rodat en aquest país de clima propici i paisatges dels més fotogènics.

Djembe, sabar, kora, xalam, tambor d’aixella i balafó formen part dels instruments tradicionals, sempre molt populars. Entre els instruments de percussió, el sabar i mbalax designen a la vegada un instrument musical, un estil de música i una dansa. Són els sons típics de la cultura senegalesa. Thione Seck, un autor-compositor-intèrpret de mbalax, ha sabut adaptar la tradició i la modernitat: és apreciat per fans de totes les edats al Senegal. Pape Diouf i Ndongo Lô (mort el 16 gener 2005), Ismael Lô (anomenat Bob Dylan senegalès) són també artistes del món de mbalax. Cheikh Lô, autor-compositor, músic i artista ha sabut combinar mbalax i influències reggae. Cal destacar Viviane Ndour, millor artista senegalesa 2006 i reina del mbalax, una de les poques artistes femenines que han estat capaces  de fer-se un lloc. Els instruments de corda com el kora, conegut en tota Àfrica occidental, actualmente són coneguts fora del continent a través de les bandes de jazz o músiques del món

Pollastre Yassa

A “Un gra de vida i d’esperança”,  l’escriptora Aminata Sow Fall posa de relleu el lloc essencial que ocupa la cuina senegalesa a la cultura i la vida quotidiana del país. El “teranga“, aquest sentit de l’hospitalitat al cor dels senegalesos, sovint s’expressa al voltant  d’un plat únic que junta la família i els amics. Relativament poc conegut a l’estranger fora de les comunitats d’immigrants i uns pocs restaurants de grans ciutats, la cuina senegalesa ha atret l’atenció dels mitjans de comunicació amb la publicació de Youssou N’Dour, “La cuina de la meu mare ” homenatge als valors familiars, com en els plats picants i estofats a foc lent.

Aquesta cuina té algunes similituds amb les del països de l’Àfrica Occidental, però acull altres influències provinents d’Àfrica del Nord, Líban, França i Portugal. Fa un ús extensiu dels peixos i dels cereals (arròs i mill) en els plats nacionals, com Thieboudienne el pollastre Yassa, Thiere la sopa Maffe Kandia o aquell preparat més sofisticat que és el roger farcit a la Saint-Louis. En un país majoritàriament musulmà, el te, la tisana de kinkeliba i el bissap superen als alcohols, però les cerveses locals – Flag o Gazelle – i el vi de palma a Casamance tenen també els seus seguidors.

Comentaris