Revista Emporion

Correspondència

3

Vaig fent neteja de papers per estalviar-la als meus hereus. Tinc un tresor que mai llençaré: la correspondència dels meus pares mentre el pare era a la guerra i després a la mili a l’Àfrica.

La correspondència és entranyable, sempre. És una comunicació que permet establir infinitat de matisos, modulant el vocabulari de tal manera que és com si el destinatari sentís la veu de l’emissor, però amb l’avantatge que s’escriu després d’haver pensat i filtrat. Una veu que et diu: “T’estimo”, és insuperable. Però l’escriptura guanya a l’hora de comunicar un relat i permet, per poca traça que tingui qui escriu, fer volar la imaginació de qui llegeix el missatge d’un ésser estimat.

Ara s’escriuen poques cartes. El whatsapp és el gran comunicador generalitzat tret de per quatre romàntics antiquats que hem construït un dic per aïllar-nos de fresses i d’impertinències. A vegades escric alguna carta amb la meva ploma estilogràfica, mai amb bolígraf. Quan tinc un sobre, em falta el segell i quan ho tinc tot, em toca sortir per introduir la carta a la bústia; poden passar dies abans no està tot a punt. El carter de Torroella, a mitjan segle passat, era en Juli Monguilod. Correus era casa seva i  l’única bústia a la vila es trobava a la paret d’on ell vivia al carrer dels Bous. En Juli era l’únic carter de la vila i feia tota la feina en una època de saques de cartes amunt i avall. Després en Jaume, afamat trompetista de boleros, va seguir la tradició. Ara, més que carters són repartidors de paqueteria, en bona part d’empreses de venda per Internet. Si la història del servei de correus pogués parlar!

M’agrada comunicar-me per correu electrònic perquè em permet estendre’m igual com ho faria en suport de paper i evito la lentitud de la carta tradicional A banda de la correspondència ocasional tinc més d’una dotzena d’interlocutors amb els quals mantinc una comunicació epistolar sovintejada. És una activitat que m’ocupa força temps en una època en què vaig curt de jornal com mai a la vida. No és que treballi més que abans, tot al contrari, ara no treballo gens (crec que és l’única millora que he aconseguit a la vida: aprendre a no treballar! Ara comprenc plenament Oscar Wilde: “El treball és el refugi d’aquells que no tenen res a fer”), però solem descobrir els atractius meravellosos de la vida quan la brevetat del nostre futur per gaudir-los és extremament ridícula. Si dedico part del temps preuat a escriure cartes a amistats, sovint llargues, és per haver arribat a la conclusió que l’amistat és d’aquelles poques coses que no dubto a classificar d’imprescindibles.

El gènere epistolar ha donat obres literàries esplèndides. L’avantatge respecte a altres manifestacions escrites és que les cartes solen ser, tot i que sovint pensades, espontànies i sense cap pretensió de ser publicades. Per conèixer realment algú prefereixo llegir les seves cartes que les seves memòries. És possible que no hi hagi res més delatador de la nostra personalitat que allò que deixem escrit tirant-ho a la bústia i ara amb un simple clic. Per aquesta raó, abans del clic prefereixo congelar el correu, dormir-hi i, si l’endemà veig clar l’escrit, el puc enviar tranquil·lament i he complert el darrer consell de la meva àvia materna en el seu llit mortuori: “Joan, abans de fer res, val més que hi dormis.” Ara que tot és tan ràpid i fàcil com un simple clic, posem de nou el coixí de consultor!

Comentaris