Revista Emporion

Conversa amb Marcel Fité, escriptor (II)

9

La teva novel·la té ideologia, especialment quan recordes que hi havia tres baluards militars que apuntaven Barcelona per esclafar-la si molt convenia: la Ciutadella, Drassanes i Montjuïc, però no entres a explicar les reaccions col·lectives, per exemple, amb les bullangues i les cremes de convents en el context d’un clima de tensió.

Sí, és cert, però sobretot el que volia, i he tingut molta cura en això, era documentar molt bé tot el que explicava. És a dir, res del que explico a la novel·la és fals, tot està documentat. Aleshores la novel·la no és res més que una visualització plausible d’allò que va succeir sota la perspectiva de la gent innocent,  que no manava, que només treballava –i molt-, i que amb prou feines podia tirar endavant.

Aquesta novel·la ha servit per posar a l’abast del gran públic la figura del comte d’Espanya, i per veure diferent la Barcelona emmurallada.
Home, se n’havia parlat molt poc, del comte d’Espanya, Pío Baroja n’havia escrit alguna cosa, i l’avi del Sagarra també; però vaja, en català, no gaire més. I pel que fa a Barcelona, sí que he volgut que els lectors entressin dins de l’atmosfera de l’època. Així qui ha llegit la novel·la, quan passi pel carrer de la Sèquia sabrà a què deu el seu nom, i quan passi pel carrer Ferran també.

Ostres, saps que jo no havia associat mai el carrer Ferran de Barcelona amb Ferran setè.
Doncs és així, i el que és tan escandalós com incomprensible és que Barcelona tingui en el nomenclàtor  noms de persones que ens han fet objectivament mal, per exemple, Espartero, el duc de la Victòria, aquest home va bombardejar Barcelona i fou el que digué que Barcelona, pel bé d’Espanya, havia de ser bombardejada cada cinquanta anys. 

El que m’ha agradat molt a la teva novel·la és com expliques el que determinava que un pagès acabés en un bàndol de la guerra.
Sovint era per menjar, pels  dos, tres, quatre rals diaris, i pels diners de l’allistament. Era pura gana, perquè la gent vivia en la misèria. Pensa que Espanya estava a la vora de la fallida, ja no arribaven els diners d’Amèrica.

Els personatges de la teva novel·la eren titelles del seu temps vitalment, socioeconòmicament. Potser l’única llibertat que tenia el protagonista era la d’escriure les seves memòries.
I tant. Era ben bé això.

Parlem de Històries de vetllador. A mi m’han agradat moltíssim tots els relats, és un homenatge al teu poble i a la gent del poble. I les històries tenen una profunditat inesgotable.
Gràcies, la majoria de les persones que hi apareixen són reals, amb la distorsió literària. Ha estat una sort poder viure allà.

A El darrer rai escenifiques la baixada de troncs pel riu.
Sí, jo he conegut els raiers i n’he parlat molt amb ells. Cada riu demana la seva tècnica de baixar els troncs, els raiers de Catalunya són diferents dels del nord d’Europa o els del riu Tajo pel que fa a la tècnica, però no pas pel que fa a l’esperit. Era una feina perillosa, un ofici, però amb ple contacte amb la natura.

Hi ha alguna cosa d’èpica hemingwaiana en els teus contes, perquè són éssers que confien en la vida, confien en la natura, en la majestuositat de la natura. I d’això se’n deriva una poètica  en la forma de viure.
Pot ser això que tu dius. Els personatges que narro tenen un capteniment ben peculiar, per exemple, el Cama, amb els seus tresors, el més important dels quals era la llibertat personal.

Hi ha una íntima connexió entre Històries de Vetllador i la primera part de El cançoner del rai, el teu llibre de poemes. Els dos llibres estan escrits sota una mateixa vibració, el tema del qual podria ser aquest: la vida de debò passa a la natura; el misteri, la màgia, la bellesa, el risc, el sentit de la vida,  tot això es troba a la natura.
Home, dit així, sí que és veritat. Jo formo part del context natural de Coll de Nargó, tot i que part de la meva obra és novel·la de ciutat.

Hi ha un al·legat a l’eutanàsia activa en la història del Cama.
Sí, i és que en el meu poble, quan un padrí deia que “ja no em puc valdre”, els familiars es posaven a tremolar, perquè alguns acabaven conscientment amb la seva vida, vaja, es suïcidaven. I ho feien deixant-t’ho tot lligat i ben lligat. No cal anar al Narajama, al Japó, per constatar aquesta tradició.

En el llibre de poemes, a la primera part,  utilitzes  composicions populars. A mi són les que més m’han agradat: són poemes honestos, plens de bellíssimes intuïcions, amb un ritme popular molt assimilat.
Sí, em van sortir així; en canvi, a la segona part el ritme i els temes són ben diferents.

Sí, són com la cara i la creu. La primera part és diürna, són les forces benefactores; i la segona, la nocturna, les forces més fosques de la terra i de l’ésser humà.
És probable que sigui com dius tu, però és que has de saber que viure i estudiar a Coll de Nargó sota el franquisme era una cosa horrorosa, tristíssima, penosíssima.

Ens queda encara parlar de dos llibres teus (Un seient a la Llotja del 2004 i El cim dels espadats del 2008), però no tenim més temps. Et convido a parlar-ne un altre dia.
I tant, serà un plaer.

Gràcies, escriptor! 

Comentaris