Revista Emporion

Contra la indiferència

3

Ara fa poc, a causa del patiment dels pobres de tot el món i dels infortunis dels immigrants que intenten d’arribar a les costes de l’Europa mediterrània, el papa Francesc ha fet una crida a evitar una actitud que la humanitat té molt arrelada: la indiferència.

“Un dels desafiaments més urgents sobre els quals vull detenir-me en aquest Missatge és el de la globalització de la indiferència”, ha dit. Arran d’aquesta invocació, m’ha semblat pertinent d’oferir unes reflexions sobre la presència històrica d’aquest capteniment als països occidentals, fent-me ressò d’alguns conceptes, clars i precisos, de Yuval Noah al seu llibre Sapiens. I si bé em referiré només al cas europeu, vull deixar constància que, desgraciadament, a totes les civilitzacions hi ha hagut grans desigualtats entre poderosos i indigents, i el sofriment dels de baix, de vegades a nivells inhumans, ha estat reiteradament ignorat o menystingut pels de dalt.

Abans que a Europa es consolidés el sistema capitalista, l’economia es movia sotmesa a una limitació important, gairebé decisiva, que feia difícil l’aparició del que ara anomenem emprenedors: si algú tenia una idea per fer o vendre un producte, en general no disposava de diners per fer la inversió necessària, i la innovació i el progrés, en aquestes condicions, eren gairebé inexistents. La situació va canviar radicalment quan va aparèixer i es va imposar arreu un factor nou: el crèdit. Ara, qui tenia una idea podia demanar diners, contractar un paleta o un mecànic, fer una inversió, i vendre el producte a un preu raonable que li permetés de fer beneficis, pagar els contractistes i tornar els diners al prestador. Encara va ser més decisiu un nou pas, l’aportació de capital per part de molts accionistes disposats a compartir solidàriament el risc de l’empresa: la societat anònima.

Els qui més aviat varen aprofitar els avantatges a l’engròs d’aquesta fórmula varen ser les companyies de naviliers holandesos i anglesos, les quals s’havien de dotar de grans capitals, havien d’afrontar incerteses i riscos, i obtenien substanciosos beneficis quan les operacions reeixien. Aquestes empreses varen ser a l’origen de l’expansió colonial europea. Eren privades, disposaven fins i tot de capacitat armada, ocupaven territoris i els explotaven, sempre amb el suport de la metròpoli. Les conseqüències d’aquesta expansió capitalista privada van ser l’expropiació de terres i la substitució dels cultius tradicionals per monocultius que responien a la demanda de béns copiosament lucratius per als colonitzadors, com ara sucre, cacau, cautxú… Com que les plantacions requerien molta mà d’obra, va néixer un negoci encara més profitós, el mercat d’esclaus, i milions d’africans varen anar a parar a les grans plantacions americanes, si abans no morien a bord dels vaixells que els transportaven en condicions infames.

esclausLa base d’aquella organització colonial era la cobdícia d’uns pocs magnats, propietaris de plantacions, armadors de vaixells, grans capitalistes i banquers, els quals, amb les seves ànsies per augmentar la producció i els beneficis, assolien grans fortunes; i la cobdícia de molts petits burgesos i estalviadors que, a canvi d’una remuneració interessant, també contribuïen al finançament de les campanyes.

Però el sistema se sostenia sobre un altre fonament: la indiferència de la població europea sobre l’origen del seu benestar. Adquiria de bon grat les mercaderies procedents de les colònies sense pensar, o sense voler saber, que els nous productes de consum i les noves comoditats només eren possibles a costa de greus alteracions de les condicions de vida, el sacrifici, i sovint l’extermini, de bona part de les poblacions colonitzades. En el cas del sucre, per exemple, gràcies al negoci colonial, els europeus van passar d’un consum nul a uns quants quilos per persona i any. Ningú no es preguntava qui patia perquè allò fos possible. Tant els que finançaven com els que consumien, segur que es consideraven gent honrada, assistien als oficis religiosos, feien caritat, i educaven els fills segons els principis morals.

Tornant al present ens podem fer reflexions molt similars. També ara apareixen a Europa (i a tot el món) actituds insolidàries amb els que pateixen. D’una banda, lamentem la cobdícia insaciable de les elits econòmiques i financeres neoliberals, les quals, aprofitant els avantatges de la globalització, fan cada vegada més ampla l’esquerda que les separa de les classes modestes, que es van empobrint, en alguns casos fins a la misèria. I d’altra banda, observem com les classes mitjanes europees, temoroses de perdre la seva identitat, mostren la seva indiferència, o el seu rebuig indiscriminat, davant el patiment dels immigrants, actituds propiciades cada cop més obertament pels nous corrents nacionalistes extremistes i xenòfobs.

Contra la cobdícia dels uns i la indiferència dels altres clama el papa Francesc. Són problemes molt complexos, les solucions molt difícils de trobar, però no es poden encarar ni amb egoisme ni amb pretesa ignorància. Ni amb indiferència.


Bibliografia:

Missatge del sant pare Francesc per a la Quaresma 2015.
Noah, Yuval. Sapiens. Una breu història de la humanitat.

Comentaris