Contra l’elogi de la ignorància

59

“On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement?”

“On és el coneixement que hem perdut amb la informació?”
T. S. Eliot (Choruses from The Rock, 1934)

“El clima antiilustrado que domina nuestra época, es bien perceptible en los foros públicos, sobre todo los políticos.”
R. Argullol (“Disparad contra la ilustración“, El País, 7/9/2009)

“Atreveix-te a saber.”
I. Kant (1724-1804)

En Jordi Llovet, que va ser catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona, reflexiona amb cruesa –en el seu darrer assaig– sobre la crisi i la decadència actuals de la universitat, lloc que havia estat el temple del saber, i on es disposa de mitjans per convertir els estudiants no solament en persones sàvies, sinó també en homes i dones de categoria.

Apunta que la majoria d’alumnes sortirà de les aules amb uns coneixements petits; seran homes i dones aptes solament per fer la viu-viu en el mercat laboral, i poca cosa més. El destí de les universitats sembla haver-se convertit en escoles superiors d’adquisició d’habilitats per preparar els estudiants a dominar una tècnica concreta, acordada amb l’especialització que reclama l’organització del treball a les societats del present. De fet, la majoria de les vegades, els estudiants ja ingressen a la universitat amb l’únic propòsit de posseir un títol o un diploma, i convertir-se en professionals capaços de desenvolupar una tasca específica amb una certa o mínima competència. La universitat s’ha convertit en un centre expenedor de títols i, en el millor del casos, d’abilities, lluny del propòsit fonamental: formar persones capaces de desenvolupar una professió d’una manera competent, però vinculades totes –fins a formar la capa intel·lectual superior d’un país– a un determinat ideal de civilització.

El pla Bolonya hi ha ajudat, segons el professor Llovet, ja que pensa que si bé pot ser eficaç per a les ciències i les tècniques,  ha posat fi a l’Humanisme. L’únic que preocupa el pla Bolonya és l’encaix rendible de la universitat amb el mercat; atènyer una formació profitosa, val a dir adreçada a una vida professional cada cop més especialitzada, pensant en els rèdits en el mercat laboral, mai segons un plantejament global de l’educació amb què s’articulin la transmissió del saber, la pràctica de la discussió intel·lectual i la investigació. El pla Bolonya no pretén tampoc una unitat de coneixements, sinó una homologació de titulacions.

El filòsof alemany Friedrich Schelling ja alertava del perill que en la preocupació pels estudis especialitzats es descuidés la cultura general; per exemple, en l’aspiració a esdevenir un metge o un advocat perfectes s’oblidés el designi molt més elevat de l’erudit i de l’esperit ennoblit per la ciència. I Walter Benjamin recordava que només la crítica resulta útil, i que només la universitat pot evitar la perversa transformació de l’esperit crític dels estudiants en un esperit merament professional. I això s’ha perdut.

I s’ha arribat a un punt on es fa evident el desprestigi social de la figura de l’intel·lectual, la banalització de la cultura, el descrèdit de les àrees del saber i la incúria dels dirigents polítics en matèria d’educació pública. I això aboca a la tràgica situació de ruïna cultural, on a causa també de la progressiva burocratització de la vida universitària, molt pocs acadèmics poden ser considerats intel·lectuals.

Apunta el periodista Jordi Cervera que cada dia estem menys acostumats a llegir amb profunditat.  La superficialitat i la moda manen. Hem oblidat els mestres clàssics i les arrels. En l’ensenyança, l’ordinador –desproveït d’intel·ligència– ha desplaçat el diàleg amb la figura d’un professor massa vegades mancat d’autoritat. Perquè cal recordar que l’educació és un procés lent, que requereix esforç, que no pot jugar amb les mateixes armes que la cultura de l’oci, perquè aleshores no sortiran de les aules persones educades, sinó amics de la diversió.

Que lluny que queda el fins encara fa poc respectat i sòlid raonament d’Aristòtil (segle IV aC) quan escrivia que el propòsit fonamental de tota educació havia de ser crear homes instruïts, educats en la virtut i capaços de satisfer determinades necessitats pròpies de tota societat…! I J. G. Fichte, quan l’any 1817 ho arrodonia en afirmar que la universitat posseïa, com a bé exclusiu, “l’art de la crítica, de la discriminació entre el veritable i el fals, l’útil i l’inútil, i la subordinació del més important al que no és important”.

Els homes d’art, d’estudi i de lletres, abans protegits, i admirats, ara estan desacreditats. I tenir cultura avui, i donar crèdit al saber i al coneixement sembla un acte de supèrbia. Malgrat tot, ens recorda el professor Llovet –amb esperança tossuda i sorruda ironia– que l’Humanisme i els clàssics sempre tornen, malgrat les imposicions dels governs neoliberals de torn. La història ens mostra i ens ensenya que cada dos o tres segles retorna el prestigi pel saber i pel coneixement…! Històricament, primer fou Carlemany en els segles VIII-IX; els literats provençals, catalans i francesos al segle XII; els humanistes pròpiament  renaixentistes entre els segles XIV (Petrarca) i el segle XVI (Montaigne, Budé, Vives, Erasme);   els philosophes en el XVIII, i darrerament els grans intel·lectuals del segle XX.

Jordi Llovet conclou que una societat no pot prescindir d’una elit culta i l’entristeix el fet que actualment els erudits no tinguin ni repercussió ni influència. En contraposició, reben elogis els futbolistes i els esportistes i personatges mediàtics, que no qüestionen el sistema. El vertader intel·lectual, en canvi, aquell savi que a més de saviesa tenia aquella rara forma de pietat o caritat cap als seus semblants s’ha perdut i el seu prestigi va durar potser fins a Sartre o Camus a França, o Bertrand Russell o Isaiah Berlin en el món anglosaxó. A Espanya, fins a Unamuno, o Ortega i Gasset, i a Catalunya potser fins a Eugeni d’Ors o Carles Riba.

Coincideixen Llovet i Cervera en l’opinió que reconduir aquesta situació actual de desacreditació del saber i del coneixement i d’elogi de la ignorància requereix l’esforç titànic d’una sincera i dràstica reforma, que ara no es dóna, per reivindicar “educació i més educació”, per recuperar “la paraula i el diàleg”, l’estudi del patrimoni cultural profund i de l’essència dels nostres autors, la presència dels clàssics en el nostre dia a dia i per defensar el que s’anomena “l’aristocràcia del mèrit” per damunt de qualsevol altra forma d’aristocràcia. Perquè, tal com diu el professor Colomer, “el saber ens fa lliures i la ignorància, esclaus”. I punt.


 Bibliografia

  1. llovet, J., Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, Butxaca Galàxia Gutemberg,  Barcelona, 2011.

  2. colomer, M., Inanició, <http://miquelcolomer.cat/2013/08/31/inanicio/>

  3. cervera, J., “Contra Martí i Pol”, Avui, 20 de novembre de 2013, p. 25.