Revista Emporion

Conte de Nadal

3

Els dos forasters van descavalcar del dromedaris i la blancor blavosa de la llum de la lluna plena va deixar entreveure unes sumptuoses vestidures, que mostraven tant el seu llinatge com la seva llunyana procedència. Agafant només uns petits cofres del seu bagatge, es van dirigir amb pas ferm cap a la penombra d’una humil establa, il·luminada tan sols per la resplendor d’un petit foc.

No gaire lluny d’allà, un altre foraster equipat amb les restes miserables del que el seu dia devia ser un luxós vestit, calçat amb unes atrotinades sandàlies que no desdeien gens de la resta d’indumentària, va mirar el cel amb molta atenció, com si no s’acabés de creure el que estava veient, es va refregar els ulls per tornar-ho a contemplar i una vegada esvaïts els dubtes, va reprendre immediatament el camí a pas lleuger amb un vell bastó com a únic bagatge. Passada una bona estona, arribava esbufegant a la mateixa establa on havien arribat els altres dos forasters.

Indecís, es va quedar parat a l’entrada observant l’entorn, quan el van veure els altres forasters, li van fer una senyal perquè s’apropés. Ho va fer amb respecte i amb molta cura de no fer cap soroll, per res del món volia alterar el plàcid son del nadó, que malgrat no haver-lo vist, sabia molt bé que seria allà. Va saludar amb una lleugera reverència el pare i la mare de l’infant i els altres dos personatges que vestien tan elegantment com ell al moment d’emprendre el viatge. Tot seguit, es va apropar i agenollar al costat del nen, just al darrere de dos luxosos cofres.

Pels moviments indecisos del seu rostre, es veia clarament que tenia quelcom a dir, però no acabava de decidir-se a parlar. Va tornar a mirar detingudament el nadó, els seus pares, l’entorn, i llavors, movent el cap en sentit afirmatiu i amb un lleuger somriure de satisfacció als llavis, va trobar els ànims suficients per fer-ho. No mirava ningú en particular perquè a tots es dirigia, amb veu molt fluixa, i va començar a explicar-se:

«Em dic Baltasar i vinc d’unes llunyanes terres, he viatjat durant tres llunes fins a arribar al meu destí: exactament el dia, el moment i el lloc on ara em trobo.

»El motiu del meu viatge el va propiciar un extraordinari somni on se’m va revelar que en unes llunyanes terres que desconeixia, hi naixeria un infant que venia a portar un missatge a la humanitat; l’infant… seria ni més ni menys que el Totpoderós, el mateix Déu fet home. Se’m revelava també que seguís un estel, ell em guiaria fins al lloc i el dia del naixement… Certament que s’ha complert la profecia del somni.

»La nit que des del meu observatori vaig divisar un estel molt especial que mai abans havia vist, vaig saber que era el senyal que esperava. Em preparà per fer un llarg viatge, vaig agafar el millor dromedari, els millors vestits, provisions, un cofre ple de monedes d’or per oferir a l’infant, i em vaig posar immediatament en camí.»

Baltasar ajupí el cap i va fer una petita pausa.

«Les nits caminant en solitari pel desert són molt propícies per a la meditació, i entre moltes altres preguntes, me’n vaig plantejar una de molt especial: si el que vas a veure és capaç de moure els estels, si és el Totpoderós que s’ha volgut encarnar i viure entre els homes, segurament el missatge que porta a la humanitat res tindrà a veure amb riqueses. Ell ens vindrà a parlar de l’esperit des de la humilitat, i molt probablement voldrà néixer d’una família humil i en un lloc molt pobre. Així doncs, què faig jo portant-li unes quantes monedes d’or al Totpoderós que voluntàriament ha escollit la pobresa?

»Quan encara tenia el cap fet un garbuix i ple de dubtes, el meu pensament, com tocat per un raig de llum de l’estel que em guiava, es va il·luminar; va ser llavors quan vaig veure clar el que havia de fer. Em vaig desprendre de totes les riqueses que portava al damunt, l’or, els anells, la pedreria dels meus vestits, la meva muntura, el calçat… tot, menys el que ara em vesteix. Vaig procurar repartir-ho amb justícia als que més ho necessitaven… malauradament, no sabia que al món hi hagués tanta misèria i tanta fam…, la veritat és que tampoc mai me n’havia preocupat, i ara quan ho he descobert, ha estat tan poc el que he pogut fer per ajudar… M’he hagut de convertir en el més humil dels pobres, sense que m’encegui cap falsa lluentor, per veure amb claredat la missió que tindrà aquest infant i el missatge d’amor que ve a portar als homes. »

Baltasar va posar la mà dins una butxaca de les malmeses vestidures i en va treure un grapadet de dàtils. Va mirar el pare de la criatura i, com mig avergonyit, li va dir: «És tot el que porto i tot el que tinc, accepteu-ho, si us plau…»

El pare del nadó va mirar la mare, que va assentir amb el cap, mentre els dos altres forasters, amb els ulls amarats de llàgrimes, ajudaven Baltasar a incorporar-se i li donaven una forta i sentida abraçada.

El de més edat, que encara el tenia agafat pels braços, li va dir amb to solemne: «Benaurat tu entre els homes, Baltasar, perquè la netedat del teu esperit t’ha revelat el missatge que porta aquest infant a la humanitat. Benaurat també, perquè a través teu ens ha estat manifestat a nosaltres…»

 En aquell precís moment, el nadó es va moure i es posà a somicar, tenia gana. 

Comentaris