Revista Emporion

Conte de Nadal:

8

L’extraordinària història d’en Pere Poc i Magre

Aquesta és la història, tal com me la va contar fa molts anys, un íntim i quasi centenari amic d’en Pere. Ho va fer a la seva manera, sense seguir cap ordre cronològic, sospito, però, que tenia importants motius per fer-ho.

Començà així: en Pere va morir víctima d’un infart fulminant, provocat en adonar-se que li havien robat la seva immensa fortuna; ho va fer sol i pobre, tal com sempre havia viscut. “Qui m’explicava aquesta història, home avar i poc escrupolós, intentà justificar la seva parquedat de paraules dient-me, sense embuts, que el temps és or i tota la resta costa diners”.

Continuà explicant-me que ell, econòmicament, estava molt ben situat; justament el dia abans de morir en Pere, va culminar favorablement una operació que feia molt temps portava entre mans i que li solucionà definitivament la vida. “Em mirà discretament i desconfiada de reüll”.

Al pobre Pere, l’envaïen dos sentiments contradictoris: era feliç, contant la recaptació diària de la botiga de queviures que tenia en una barriada molt humil de la ciutat i, al mateix temps, el turmentava la sospita de no tenir mai els diners prou ben guardats i protegits a casa seva, vivint -tal com ell deia- en un barri tan poc recomanable com aquell. Ho acceptava resignat, com una servitud més del negoci.

El recompte monetari d’aquell vespre del 24 de desembre -origen de la història- prometia; la recaptació de la botiga havia estat magnífica, gràcies als dispendis que fa la gent poc assenyada i malgastadora per celebrar les absurdes festes de Nadal. Assegut davant la taula replena de bitllets i monedes, havia arribat el moment de començar la feina més gratificant del dia: comptar els diners, ordenar-los meticulosament i després guardar-los al seu amagatall secret, que un dia, segurament pres d’un greu atac d’imprudència, es va atrevir a mostrar-me. Un detall de confiança, que sempre més li hauré d’agrair. “L’amic d’en Pere em tornà a mirar de reüll”.

Li faltava tan sols un petit feix de bitllets per acabar el recompte, quan va veure estupefacte com damunt dels seus diners es formava un petit núvol blanc que desprenia una estranya olor, del qual moments després en baixà un minúscul cap de fibló que xuclà tots els diners; seguidament, travessà la petita finestra -amb el detall de no fer cap desperfecte- i desaparegué. Atònit, en Pere es refregà els ulls intentant despertar d’aquell malson, però dissortadament els diners havien desaparegut. Quan va reaccionar, alterat i amb fortes palpitacions, provocades per tan gran disgust, va sortir al carrer baixant els graons de tres en tres, amb la intenció de perseguir aquell misteriós núvol i sobretot el que s’enduia. Per sort, el va localitzar quasi al final del carrer, parat sobre un rudimentari pessebre que la mainada havia muntat en un petit reclau. Vist de prop, aquell miserable pessebre  oferia encara un aspecte més penós: dues nenes i un nen menjaven uns paupèrrims plats de sopa d’aigua i entre cullerada i cullerada, s’entretenien movent unes tosques i desballestades figures de pessebre que ells mateixos havien fet amb tota classe d’andròmines.

 “Santa innocència”, va pensar en Pere, “no s’han adonat ni del núvol, ni dels diners que hi voleien dintre”.

“Una moneda, si m’ajudeu a foradar aquest núvol”, els proposà en Pere.

La mainada se’l va mirar, i tot seguit van girar el cap en la direcció que indicava el seu dit. Allà no hi havia res; es miraren i el més agosarat va fer un gest molt significatiu qüestionant la salut mental del botiguer; després, van esclatar en una sorollosa riallada i tornaren a la sopa i al joc amb les figures. Ell, malgrat els nombrosos intents, ni tan sols va arribar a tocar el núvol; als vianants que demanava  ajut, tampoc no li feien cas; l’únic que en treia, era un somriure burler i divertit.

Defallit, decidí quedar-se allà, esperant trobar la solució que li permetés recuperar els seus diners; mentrestant, va seure al costat de la mainada i començà a assaborir el mig plat de sopa d’aigua que compassivament li van oferir; mentre feia córrer la cullera amb avidesa, va observar que començaven a caure floquets de neu; mirà enlaire i els seus ulls contemplaren horroritzats com els seus bitllets i monedes es desfeien convertint-se en petites volves blanques que queien tan sols damunt el pessebre, fet que provocava el rebombori de la mainada. Quan les monedes i els bitlles es van esgotar, el núvol desaparegué i parà de nevar. En Pere va remenar insistentment la neu, per cerciorar-se que allò no era cap truc per camuflar els seus diners. Abatut, derrotat, maleint la seva sort i amb fortes palpitacions, decidí tornar a casa seva. No havia fet ni tres passos, quan va sentir que li estiraven l’abric: era una de les nenes que jugava al pessebre.

“Senyor, aquell núvol que només vostè veia ha fet que el nostre sigui l’únic pessebre nevat de la ciutat. Demà, passaran els de la comissió i segurament ens donaran el primer premi. Farem la figura d’un àngel, per recordar-nos de vostè”. Tot seguit, la nena va alçar els braços i en Pere va apropar la cara per deixar-se abraçar i besar. Allò no costava diners.

Aquella nit, el meu amic Pere quasi no va dormir, va dedicar uns moments a repassar i maleir tots aquells fets extraordinaris que s’escapaven del seu enteniment; la resta de la nit, la va passar contant, recomptant i gaudint mentalment d’aquella substancial recaptació que de manera tan absurda s’havia convertit en quatre flocs de neu. Quan es donà per satisfet, mirà enlaire i, movent negativament el cap, pensà que fos qui fos l’autor d’aquella desraó, era del tot Imperdonable!!!

L’endemà al matí, abans d’obrir la botiga, afeblit pels esdeveniments i potser amb l’esperit tocat pel Nadal, el seu cor es debatia entre agafar el vell carretó de caixa petita, carregar-lo amb moderació de queviures barats o caducats i repartir-los entre la gent més necessitada del barri, preferentment als que no fossin clients; aquell gest podria resultar una publicitat immillorable. L’altra alternativa, segurament la més assenyada, era obrir portes immediatament i intentar recuperar els diners perduts al més aviat possible.

Abans de prendre el que podria ser una costosíssima decisió, va optar per anar a donar un tomb i tornar a veure i tocar la neu caiguda al pessebre, no fos cas que passat per la nit…

Quina desil·lusió, allà no hi havia res, ni pessebre, ni neu, ni nens, ni figures, res de res… Tot s’havia esfumat. Si no hagués estat pel fet tangible de la desaparició dels diners, hauria dit que tot havia estat un malson, o que era víctima d’una broma pesada. “L’amic d’en Pere em mirà de reüll”.

Estava a punt de tornar a la botiga, quan en un cantó del reclau, barrejat entre deixalles, hi va veure un objecte que li va cridar l’atenció: semblava la desballestada figura d’un àngel feta de bitllets. Es va moure ràpidament per agafar-la, però malauradament, quan la va tenir entre les mans, s’adonà que tot havia sigut una il·lusió; aquell suposat àngel era tan sols un manyoc de paper de diari.

En Pere, visiblement contrariat, llençà amb força el manyoc de paper a la resta de deixalles.

Mentre tornava amb pas lleuger a la botiga, va decidir que ja n’hi havia prou de tanta ximpleria i sentimentalismes nadalencs; el carretó de caixa petita continuaria al seu lloc i avui, dia de Nadal, ho celebraria de manera extraordinària, tenint obert una estona més de l’horari habitual; estava convençut que seria un bon dia de vendes i podria fer un bon calaix.

Les paraules que van tancar la història van ser per dir-me que en Pere no va explicar mai a ningú la recaptació d’aquell especial dia de Nadal. Tan sols una vegada, ja a les darreries de la seva vida, s’hi va referir: com el dia que havia deixat escapar l’última oportunitat de ser veritablement ric i feliç.

Acabat el relat, l’amic d’en Pere, que semblava haver-se alliberat d’una feixuga càrrega, encengué la pipa que guardava gelosament a la butxaca de l’americana; la primera alenada d’aquell fum blanc, que vaig identificar a l’instant, em recordà…

Comentaris