Consultes sobiranistes: “fets i no paraules”.

61

Exercici democràticament impecable i sense precedents en la nostra història el que es va viure el dia 13 de desembre en 167 municipis catalans. Es preguntava si s’està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea. El que va passar va ser excepcional. Es va viure un exercici de civisme en una jornada electoral sense incidents.

D’aproximadament set-centes mil persones cridades a votar, hi van anar 193.232 (27,54%) amb un percentatge pel “sí” del 94,92%. A Osona la participació va ser del 41,7% , amb un “sí” del 97,1%.

Aquesta respectable xifra de participació s’ha aconseguit gràcies a l’esforç increïble de mobilitzar 15.000 voluntaris als 167 municipis i 252 col·legis electorals.S’evidenciava entusiasme, voluntarisme, altruisme i ganes d’expressar democràticament l’exigència d’un horitzó nou de llibertat per a Catalunya. Aquest  27.5% de participació en la votació ha acaparat bona part de les crítiques i de les “paraules” intencionades rebudes.

    Ara bé, cal ponderar uns quants “fets”:

1) La consulta -recordem que no té valor jurídic- estava organitzada per la societat civil i no comptava amb cap campanya de propaganda institucional de suport com les que tenen les eleccions normals per afavorir la participació. Tampoc tenia la propaganda dels partits polítics que tants diners sol costar.

2) Va ser molt remarcable el silenci durant tota la campanya de la majoria de mitjans de comunicació -és especialment en aquests moments quan solen fer  més reportatges i donar més notícies dels partits i dels diferents candidats-,  amb la dificultat que això comporta per penetrar en tots els sectors socials convocats.

3) El fet inèdit de reconèixer per primera vegada el dret de vot dels immigrants per ajudar a cohesionar socialment el país, i que va rebaixar, però, l’índex de participació. A Vic, per exemple, només van votar dos de cada deu nouvinguts, mentre que el 49.85% de la resta de l’electorat va passar per les urnes.

4) L’increment del cens, incloent-hi també els joves de 16 a 18 anys, que va fer baixar l’índex de participació.

I amb tot  això, es va aconseguir mobilitzar gairebé 200.000 electors, en uns moments de desencís, crisi i desafecció política. Cal remarcar que a la capital d’Osona, per exemple, va votar més gent a la consulta sobiranista (14.084 vigatans) que per la Constitució europea (13.871 electors) o l’Estatut (11.156 electors).

Així mateix, no s’hauria d’oblidar que el percentatge del cens que va obtenir el PSC per poder governar a Catalunya va ser exactament del 15,21%, ja que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació d’un 56,77%. El tripartit (PSC+ERC+ICV) van sumar el 2006 el 28,54%. Per tant, aquest percentatge del 27,54% obtingut el dia 13 de desembre es pràcticament el doble del cens total que va votar socialista a les darreres eleccions i tal com assenyala Josep Comas en una carta publicada al diari Avui: “Qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit la majoria al Parlament de Catalunya”.

És una evidencia que els polítics i els governants es neguitegen amb el xim-xim que senten caure pacíficament i pertot a favor de la independència. El govern de Catalunya, per exemple, no ha tingut res a dir i va triar paradoxalment el dia de la consulta per inaugurar un tram de la línia 9 del metro i atendre telèfons a la marató de TV3. La classe política espanyola també s’ha atrevit a menysprear i insultar la iniciativa. Els uns i altres han  fet veure que és una anècdota o un divertimento. És, però, un fenomen nou que no passa desapercebut i que representa una vertadera sacsejada ciutadana. Una experiència única i capdavantera a Europa, en la qual la societat civil va per davant de la classe política. Una classe política impregnada de relativisme i que  no sol complir  els compromisos que ha promès, amb impunitat i sense recança, oblidant-se de la màxima de Sèneca que deia que “és deshonrant de dir una cosa i sentir-ne una altra, i molt més encara escriure una cosa i sentir-ne una altra!”, fet que ocasiona que la dignitat d’aquests polítics sigui cada vegada més qüestionable.

    Un altre fet sense precedents és el ressò que n’ha fet la premsa estrangera en diaris de prestigi com Le Figaro, Financial Times, Le Monde, Corriere Della Sera, ANSA, AFP, The Times, BBC, Al-Jazira, Reuters, o The New York Times.

Cal recordar, també que la Unió Europea reconeix com a vàlids els resultats de referèndums d’autodeterminació quan superen el 50% de participació i quan els partidaris del “sí” sobrepassen el llistó del 55%. I això sembla estar, i no pas a llarg termini, raonablement a l’abast de la ciutadania. Patrícia Gabancho, periodista i escriptora, recomana -malgrat les disputes anecdòtiques i personalistes viscudes el dia després de les consultes- mantenir la corda tibada de la il·lusió i l’esforç, perquè fent equilibris sobre aquesta corda es pot arribar a la riba promesa. En Joan Solà, filòleg i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes diu que ens trobem en un moment dolç d’esperança i que només reaccionant, només tirant endavant de cara el futur, només engrescant la joventut i tots els immigrants en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú. Com diu l’assagista i escriptor Valentí Puig, quan fa referència a moltes coses de la vida “ara més que mai és necessària la militància de la intel·ligència i el compromís de la lucidesa”.

Bibliografia
Valentí Puig.  Porta Incògnita, 2002, pàgina  94.
Sèneca. Lletres a Lucili. Volum I-IV. Fundació Bernat Metge, 1928.
Josep Comas. “El 15,.21% de Montilla”. Avui (15 de desembre)