Revista Emporion

Construir consens i diàleg

2

Estem passant uns dies sacsejats per l’atemptat contra Charlie Hebdo i el supermercat. La consternació és molt gran i també la incomprensió del perquè passen aquestes coses

. Encara que la gravetat seria la mateixa, tots voldríem que fos una acció aïllada, però tot fa pensar que és el resultat d’un seguit de fets que venen de lluny, de voluntats i formes de ser diferents, fonamentades en creences i maneres d’entendre la vida també diferents, de confrontacions llunyanes i de diferències econòmiques, de riquesa i de poder. Ens costa molt entendre el que ha passat com a fet objectiu, però també ens consta entendre el que ha portat a perpetrar el terrible atemptat.

La reacció a França i a Europa en general ha sigut de condemna total i les manifestacions així ho corroboren, però la resposta ha de ser sostenible en el temps i no només la reacció a un fet concret. Podem recordar l’atemptat de la marató de Boston, o el del tren de Madrid o el del metro de Londres,  les matances de Boko Haram a Nigèria o el que passa a Síria i ens convencerem que no és un fet aïllat i que obeeix a un escenari històric de concepcions diferents de la vida i, desgraciadament, de confrontació. El que cal entendre és per què s’ha arribat a aquesta situació. Una bona manera de fer-ho, que no és fàcil, és posar-se en la pell de l’altre i analitzar qui és, d’on ve, quina és la seva situació social i econòmica i la de la seva família, la seva comunitat i la seva història. Si ho fem amb profunditat, segur que entendrem més els fets que si només ho mirem amb els nostres ulls. Res d’això ha de servir per justificar cap atemptat, res val una vida humana, i els fets concrets han de ser reprovats i castigats, però també s’han de dedicar esforços a trobar-hi solucions, que a la meva manera de veure-ho, passen per tres àmbits que són el respecte, la justícia i el diàleg. El respecte en el sentit de veure  l’altre amb els mateixos drets i obligacions i no com una amenaça, essent tolerants i respectant tots, els uns i els altres, les diferents formes de ser, la cultura i la religió, afavorint la integració i posant com a límit els drets de les persones i pobles i, naturalment, posant els mitjans per defensar la llibertat i seguretat de la ciutadania.

La justícia, en el sentit econòmic i social de la paraula, evitant que hi hagi diferències importants i marginació, apostant per la solidaritat i evitant les diferències de capacitat econòmica que, amb la crisi, encara s’han incrementat més (només cal  recordar que la diferència de renda per càpita entre la riba sud i la nord de la Mediterrània és de 1 a 17). I, finalment, el diàleg, que s’ha d’utilitzar fins a l’extenuació, apostant per la solució pacífica dels conflictes. En definitiva, posant al davant la pau i exercint-la de veritat i amb generositat. Pot semblar una utopia, però vull pensar que aquesta aposta és la que vol la majoria de la ciutadania europea i mundial i el que està clar és que aquests conceptes que he descrit són els valors de la Unió Europea i que la solució passa per acords globals.

Comentaris