Revista Emporion

Consol Parera i Fabrellas

5

impulsora del turisme a l’Estartit

Consol Parera nasqué l’any 1923 a Cassà de la Selva, va venir de jove amb la seva família i, primer des de la Fonda Montserrat, més endavant amb l’Hotel Flamingo, contribuí de forma decisiva a convertir l’Estartit en un centre turístic destacat de la Costa Brava. Encara ara, als seus 93 anys, exhibeix una excel·lent agilitat física i mental, energia, humor i bona memòria.

Em rep en un saló del Flamingo, li explico en què consisteixen les entrevistes que he anat publicant darrerament a EMPORION i li mostro la conversa que vaig mantenir amb l’Eugeni Llos. Em manifesta com aprecia ella aquest estartidenc, també pioner del turisme local, amb qui ha tingut sempre bona relació.

Consol, com és que vàreu venir a raure a l’Estartit?
La família Parera tenia a Cassà una taverna restaurant de cuina casolana, en deien can Quirze, on menjaven, per posar-te un exemple, els treballadors que es dedicaven a netejar bosc. En aquells temps tot servia, la llenya també, i la neteja del bosc donava feina. No com ara, que hi creix de tot, el Montnegre està farcit d’arbustos, que no t’hi veus d’alts que són, s’hi fan incendis i s’emplena de porcs senglars… Cassà de la Selva és enmig de boscos. Quan jo era jove, el mestre Toldrà era un enamorat de la població, jo cantava de soprano en un cor que ell dirigia, encara ara canto a missa a l’Estartit.

A la casa hi vivien els avis, el fill gran, el papa, la meva germana petita, jo i el meu marit, que era paleta. Jo cosia, feia pantalons, i hi dedicava tantes hores que guanyava més diners que ell. Vàrem passar una època molt dura, els avis tenien dues cases, una de llogada, i les van haver d’hipotecar. El papa va decidir marxar i establir-se a la Costa Brava, va descobrir l’Estartit, va veure el seu encant i que hi hauria futur per a la seva filla. Ens vàrem decidir a venir a fer-nos càrrec d’una fonda davant de mar, la Fonda Montserrat.

Vàrem arribar el febrer de 1952, jo tenia 28 anys. Érem el papa i la mama que es deien Pere i Mercè, el meu marit Miquel, jo i un nen de 8 mesos. La casa estava molt ben situada, però era ruïnosa, obries una porta i et quedava als dits, havíem adquirit una misèria, ens vàrem sentir estafats.  

La casa era comprada?
No, llogada, n’era propietària l’Enriqueta Marquès. Li vàrem dir que hi havíem de fer reformes, hi va estar d’acord, i vàrem anar deixant la casa més digna i confortable dins de la seva modèstia. Al cap d’un any l’Enriqueta ens va oferir de vendre’ns-la, però acabàvem de comprar la meva casa, no teníem ni cinc. Ens va donar facilitats, també ho feren els industrials, perquè calia fer-hi millores, ens vàrem decidir i la vàrem comprar.

No hi havia aigua corrent a les habitacions, ni tan sols n’hi havia al poble, alguns tenien cisterna, sort que a l’entrada de l’Estartit hi havia una font i un safareig d’una aigua aleshores excel·lent. Tampoc no hi havia gairebé electricitat, es pot dir que estava a les mans de l’encarregat, en Florenci Carbó, i a més tot es feia a mà, no hi havia rentadores, ni rentaplats, ni aspiradors… Sí que teníem cambra frigorífica, és clar.

Ara, aquest mateix caràcter primari de l’Estartit, la manca d’infraestructures per atraure turisme de nivell, l’aspecte rústec, també li atorgava un especial atractiu. Els clients eren d’un cert nivell, gent de carrera, anglesos que parlaven francès, la llengua diplomàtica en aquell moment. A l’escala que duia a les habitacions hi havia una inscripció que deia “aquí hi dormí Winston Churchill”. Vés a saber si era veritat.

Vàrem començar a treballar de valent, sort que el meu sogre, el meu marit i el meu cunyat eren paletes, sinó no ens n’hauríem pas sortit. I jo coneixia bé el francès, en posseïa el títol de professora, i tenia facilitat per aprendre llengües.

Tinc entès que aleshores us va venir a veure un home molt alt, de barba rossa, vestit estrafolàriament, exespia de la Segona Guerra Mundial…
Sí, es deia Merlin Minsham, tenia l’encàrrec de veure les possibilitats d’allotjar grups de turistes anglesos a la Costa Brava i va venir a parar a l’Estartit, estem parlant de finals de l’estiu del 1952. En aquell moment aquí no hi havia cap establiment amb categoria d’hotel, només tres fondes amb deu o dotze habitacions cadascuna. Ens va venir a veure a nosaltres potser per la ubicació del nostre establiment, enmig del poble i a tocar de la platja, ja que aleshores el mar el teníem a quatre passos i les barques arran de casa; per al que no ho ha vist, això ara és difícil d’imaginar.

Minsham es presentà com a representant de l’agència de viatges Wayfarers de Londres i ens proposà d’allotjar grups  de clients de la seva empresa de forma regular la temporada vinent. Ell xampurrejava un xic de francès, italià i unes paraules de castellà, jo parlava correctament el francès. Tot i un cert recel inicial, el papa i jo ens vàrem adonar que poca cosa hi podíem perdre si la proposta no reeixia i que si asseguràvem clientela hi podíem guanyar molt. Arribàrem doncs a acord amb l’agència Wayfarers.

I va funcionarmontserrat
Extraordinàriament bé. Vàrem fixar un preu de seixanta pessetes la pensió completa per persona i dia, molt econòmica per als anglesos i remuneradora per a nosaltres. Ens vàrem passar l’hivern treballant per arreglar la fonda, i ja la primera temporada es varen complir plenament les expectatives d’ambdues parts. Després, any darrere any, la col·laboració amb Wayfarers continuà i es refermà. Ara, a mida que es va anar incrementant la demanda, vàrem anar constatant que amb deu habitacions no podíem anar gaire enllà, i per complementar la nostra oferta vàrem començar a repartir els clients en cases particulars que havien de fer les reformes imprescindibles. Nosaltres també ens anàvem renovant i Wayfarers ens ajudava econòmicament.

Com venien els grups de turistes a l’Estartit?
Venien en tren des d’Anglaterra, travessaven França, baixaven a Flaçà, i després en autocars fins a l’Estartit. A mida que anaven arribant els anàvem allotjant, primer a casa els que hi cabien, després per les altres cases, deu persones si disposaven de cinc habitacions, en altres quatre, tres, dues… Jo em multiplicava per mantenir el control de tot plegat, era a la recepció, coneixia els noms dels clients de memòria, la casa on posaven, arribà un moment que repartíem gent per totes les cases de l’Estartit, també comprava i transportava amb la camioneta els queviures, portava l’administració…

Finalment vàreu decidir aixecar el Flamingo
Sí, calia tenir la dimensió que exigien les circumstàncies, l’afluència de turisme a l’Estartit ho justificava i nosaltres no podíem continuar amb la nostra minsa oferta. Vàrem cercar un terreny idoni, primer per la zona del Panorama, després més ençà, fins que ens vàrem decidir pel terreny definitiu.

Varen sorgir problemes importants, en excavar el subsòl començà a aparèixer aigua de mar, tota aquesta zona de l’Estartit en té a pocs metres de profunditat. Hi vàrem haver de posar tones de ferro i tones de formigó, tres mesos treballant-hi! La construcció comportava una gran inversió però els industrials, en Sarasa, l’Alabau, ens donaren tota mena de facilitats, “ja pagareu, no us amoïneu, ja pagareu…”. D’altra banda, la bona relació amb l’agència Wayfarers havia esdevingut amistat, ens deixà 10 milions de pessetes. Ja l’any 1953 el seu director Fred Simpson havia vingut a l’Estartit, se n’havia enamorat, i no deixà mai d’acudir-hi. També ja jubilat, fins més enllà dels seus noranta anys. A mi sempre em venia a veure.

Així és que, finalment, l’Hotel Flamingo es feu realitat, amb cent habitacions i les condicions que requerien els nous temps.

I han anat passant els anys. Ara ho porta tot el meu nét Miquel.

La Consol camina prou lleugera, sense ajuda de bastó, em diu que encara condueix i ens queda temps per parlar de moltes altres coses. Records de Cassà de quan era petita, del seu pare que era taper i feia carracs, que era d’esquerres i estimava la República i que el 18 de juliol els agafà a tots i els digué que no sortissin de casa… I els que van fugir, i els refugiats…

I encara una anècdota de quan el seu pare va fer el servei militar al Marroc. Fou cuiner dels suboficials, els feia uns arrossos amb conill que deixaven una flaire deliciosa…

— “Qué olor!”, deien els que l’ensumaven.

I la fama s’estengué fins a tal punt que el varen enviar a fer de cuiner de qui comanava les tropes, i així esdevingué cuiner, ni més ni menys, que del general Francisco Franco.  

Comentaris