Revista Emporion

Condemnats a no pensar

3

“Demaneu treball, si no us en donen, demaneu pa, i si no us donen ni pa ni treball, agafeu el pa.” Amb aquesta proclama llibertària instigava els treballadors Emma Goldman, per l’any 86, però de fa dos segles.

És incontestable que els senyors Diego Cañamero i Manuel Sánchez Gordillo, secretari general del SAT (Sindicato Andaluz de Trabajadores), i alcalde de Marinaleda respectivament, han begut de les fonts de la senyora Goldman.

No és el meu desig ni objectiu posar en dubte les actuacions de determinats col·lectius ni entrar a valorar si algunes actuacions són constitutives de delicte o no, de la mateixa manera que no faré comentari algun sobre una premsa que criminalitza d’una manera sistemàtica qualsevol tipus d’acció reivindicativa, i repeteixo, qualsevol, que sigui duta a terme per grups d’esquerres, ni del Govern Espanyol faré cap diatriba, d’aquest govern miserable, fementit, abjecte, fal·laciós i farfolla; fiscalitzat pels grans empresaris; castrat per les entitats bancàries; acoquinat i minat per una cúpula eclesiàstica que viu d’esquena a una realitat que afecta el poble, perquè els pobres també omplen les esglésies.

Montesquiu es regira en la seva sepultura en veure ultratjats i vilipendiats els seus tres poders (executiu, legislatiu i judicial), per uns taral·lirots en mans del nou cinquè poder, els mercats. Actualment, ens governen uns titelles usurpadors de les nostres llibertats i drets, que pretenen transformar-nos d’usuaris a clients de drets adquirits, guanyats pels nostres majors a sang i foc. I a més, creuen que un pecat imperdonable és la independència de pensament.

Reprenent les paraules inicials, les accions del SAT (recordem, finques ocupades i esdeveniments alimentaris)  s’emmarquen en unes reivindicacions clares que penetren amb força al món ideològic; ja que sent aquest un país no freturós de recursos alimentosos, com és possible que, segons Unicef, a Espanya, un 17,1% dels nens estiguin sota el llindar de la pobresa i Acció contra la Fam denuncia que un 25% estan desnodrits.
Al nostre país no manca menjar, ni terres fèrtils, ni mitjos tècnics amb els quals pal·liar la gana. El que sí que manca és voluntat política que s’atreveixi a enfrontar les desigualtats de riquesa i renda. I el que sobretot manca és que es compleixi la Constitució espanyola i el seu article 128.1, el qual declara que “tota la riquesa del país, en les seves diferents formes i sigui com vagi la seva titularitat, està subordinada a l’interès general”. El missatge del SAT és meridianament clar, la pobresa està augmentant i la fam existeix. Però per al govern sempre és molt més fàcil ocultar la realitat, i si cal negar-la.

Alguns van denunciar i denuncien, àdhuc, que aquest tipus d’acció protagonitzada pel SAT és il·legal. I efectivament  ho és. Però la qüestió no estreba a saber en quin costat de la frontera jurídica cau, sinó en si és una acció legítima i digna o si, al contrari, no ho és.

També caldria preguntar-se si és legítim que el ministre d’Interior, denominat per alguns de Governació, exerceixi de fiscal general de l’Estat i ordeni detenir amb la major celeritat alguns membres d’aquest sindicat per la seva participació en aquests actes. Atenent que fets com aquest promouen el desordre social, el ciutadà comença a estar cansat de ser el que ha de carregar amb la gran mentida de la crisi.

Alguns fariseus es trenquen les vestidures, segons ells pels atropellaments que genera irrompre en un supermercat per agafar aliments de primera necessitat, però són aquests mateixos els que veuen amb bons ulls que un deute privat, i generat per l’ambició dels bancs, haguem de pagar-lo entre tots, i que estafadors i lladres de coll blanc quedin impunes i campin a pler, i que els bancs hagin estafat trenta mil milions d’euros en preferents i aquests banquers no siguin condemnats, sinó que els estafats siguin penalitzats perdent un 70% a favor dels estafadors.

El poble, per fi, ha generant un sentiment de frustració i engany, produït per tanta mentida. Els ciutadans han de començar a pensar per si sols. Ja que un canvi social real mai no ha estat dut a terme sense una revolució… I revolució no és sinó el pensament portat a l’acció.

Comentaris