Revista Emporion

Comentant les memòries del Dr. Broggi

3

Aquest mes de gener passat he llegit les memòries del Dr. Moisès Broggi, primera i segona part, dos llibres de 370 pàgines cadascun.

Broggi era un personatge extraordinàriament interessant, un home savi, senzill, lluitador… admirable. Fa poc més d’un mes que els diaris ens comunicaven el seu traspàs a l’avançada edat de 104 anys, una vida plena, aprofitada, rica en esdeveniments i investigacions que van donar incalculables fruits a la medicina, especialment en el vessant de la cirurgia.

He recorregut amb aquest personatge els tràgics i sagnants successos de la nostra passada guerra civil, en el camp republicà, on intervingué com a metge cirurgià en els camps de batalla –amb quiròfans adaptats en sofisticades ambulàncies i, per les circumstàncies, amb bon instrumental quirúrgic–, al lloc on demanaven els seus serveis. Allà, dissortadament, no els va faltar feina. Per al Dr. Broggi fou un camp incalculable d’aprenentatge: cirurgia, ortopèdia, medicina general, importants descobriments del cos humà… Va tenir-hi bons mestres i va fer-hi bons amics.

La seva lluita per poder treballar de cirurgià a Barcelona durant la postguerra, en ple règim franquista, va ser molt dura, tot i els seus títols i la seva experiència professional. Havia servit al front republicà i havia accedit a graduació militar. Va tenir sort de no ser empresonat i de no haver d’exiliar-se com tants companys seus ho hagueren de fer. Fou expulsat dels llocs de treball habituals sense possibilitat de tornar-hi. Les seves amistats, el seu caràcter pacient i lluitador i el suport de la família, cosa que sempre va tenir en gran estima, el van ajudar a superar aquells temps en què se li tancaren totes les portes per poder exercir la seva gran vocació. Mai, però, va deixar de treballar a l’empresa privada. Era un cirurgià excel·lent i havia fet valuoses aportacions a la medicina.

Es va casar amb Angelina Trias -el seu àngel, com ell deia-, filla de qui havia estat el seu estimat mestre, el Dr. Joaquim Trias i Pujol, el 29 de maig de 1941. Van tenir set fills i van ser un matrimoni feliç.

Els feixucs treballs que va realitzar durant el temps de guerra li van servir per adquirir una gran experiència, i ara, en temps de pau, volia aportar en el camp de la cirurgia les màximes novetats i descobriments que ja sabia que eren utilitzats en hospitals de fora de Barcelona. Va contactar amb els millors centres hospitalaris del món sol·licitant de poder veure els sistemes que empraven i com aplicar-los. Va viatjar, sempre amb la seva esposa, a Andorra, Marsella, Londres, Escòcia, EEUU, Rússia, Japó… A tot arreu va ser ben rebut i va conèixer prestigiosos doctors, els quals li van proporcionar tota la informació que demanava i li van permetre d’assistir als quiròfans on es practicaven els importants avenços en medicina que tant li interessaven. El seu desig de saber era inesgotable.

El 20 de novembre de 1966, a l’edat de 56 anys, fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina. Va ser per a ell una gran alegria.

En homenatge al gran mestre, m’agradaria acabar l’article amb les paraules del mateix Broggi que tancaven el segon volum de les seves memòries:

“La vellesa comporta sacrificis i renúncies, minva dels plaers corporals, aparició de les xacres, i debilitat dels sentits; però aquest darrer període de la vida té també els seus propis al·licients que cal saber aprofitar. El jove viu angoixat per les inseguretats del dia de demà, i el vell, en canvi, en saber que no té futur, sap que el seu món és el de la memòria i que al final no ets res més ni menys que tot el que has pensat, estimat, i realitzat en el curs de la vida. Ets tot el que recordes. El gran patrimoni dels vells és el món de la memòria, font inesgotable de reflexions sobre nosaltres mateixos, sobre el món en què vivim i sobre les persones i esdeveniments amb què ens hem trobat al llarg de la vida. És un món meravellós per la quantitat i per la varietat incalculable de les coses que es comprenen: imatges de cares de persones desaparegudes de fa temps, panorames visitats anys enrere de llocs allunyats i que, quan hi penses, tens la mateixa sensació de quan els vas veure per primera vegada. Tot això reapareix en el moment que tens ganes de tornar-ho a veure, sentint la mateixa emoció d’aleshores. Aquest immens tresor que tots portem a dintre roman amagat a l’espera que una conversació, una lectura o qualsevol detall el tregui a la llum en un moment donat: per exemple, escrivint ‘les memòries’.

S’ha de considerar que, si volem viure una vida amb alegria i gaudir-la plenament, el primer que s’ha de procurar és perdre la por a la mort. El camí que fem ens ensenya d’enfrontar-nos-hi dignament, sense sentir-nos aclaparats per la seva presència.

Quan l’activitat física comença a anar de baixa, la vida intel·lectual està marcant el seu ascens i segueix ascendint durant molt de temps perquè, a part de malalties o traumatismes, el rendiment cerebral minva molt més lentament que els altres òrgans; a més, s’acumulen més informació, coneixements i experiències viscudes.

Es a dir, com més es pensa en la vida passada, més fàcil resulta la renúncia al món material, i afavoreix l’entrada a un estat de tranquil·la serenor que li permet la plàcida acceptació de la seva fi natural. Aquesta visió espiritual constitueix l’etapa més elevada a què pot arribar l’home amb el seu pensament.“

Comentaris