Revista Emporion

Com ho comptarà la història?

95

Avui veuré les imatges de la Diada i el que hi hagi passat ocuparà una part important del temps que dediqui a informar-me sobre el que ha passat també al món. La diada de 2017, sí, qui ho havia de dir, la que una part de la nostra classe política i una part, també important, dels ciutadans, volen que sigui l’arrencada cap a un referèndum que porti a Catalunya a la independència d’Espanya.
És un estadi més d’una situació política i social intensa i molt tensa, més que mai, i que fa pocs dies ens va portar a un debat al Parlament de Catalunya després del que costa agafar el son i desprendre’s de l’angoixa i la por a coses pitjors.
Sí, jo també em vaig sumar a l’estupor, no dic general perquè seria imprecís, però sí m’atreveixo a dir que molt estès en la societat, quan la cambra catalana va donar llum verda a una llei de transitorietat que passa per sobre de coses que suposàvem intocables.
Encara que la veritat és que venia curat d’espants després de les últimes mobilitzacions posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils en què van aparèixer consignes i símbols que van venir a demostrar-nos que allò de la unitat davant l’adversitat és cert, que existeix, però que és també vulnerable davant els oportunistes.
Sí, m’he espantat en veure i sentir que els que haurien, abans que qualsevol altres cosa, vetllar per una convivència en assossec i concòrdia, animen les mobilitzacions i animen a assenyalar als que no se sumen i mantenen les distàncies.
¿Començaran ara les estigmatitzacions dels disconformes, dels que no se sumen a aquest gran moviment? No, si us plau!, que Catalunya és la terra de la tolerància i portes obertes.
Em pregunto què passarà demà i demà passat, i el dia 1 d’octubre i els dies següents. Em pregunto sobre qui hauran de seure per mirar de posar ordre en tot el que tenim a sobre de la taula i reconduir-nos, poc a poc, cap a la normalitat.
Penso que haurien de ser altres, persones que no arrosseguin llasts d’obcecació i supèrbia, que sàpiguen deixar de banda -o contenir- la rancúnia, l’animadversió i l’odi que ja existeix, no entre tots, però si en una bona part… d’una banda i de l’altra. Ments obertes i amb molt coratge, com ahir m’escrivia per correu electrònic un articulista amb el cap molt ben moblat. Sí, cal posar-hi coratge.
I em pregunto com ho veurà la història. No la que s’escrigui des d’un costat o d’un altre, sinó la que contin, des d’una distància suficient, línia darrere línia, després d’observar el que va passar, cronistes autèntics, historiadors no esquitxats.
I em pregunto també sobre l’empremta que tot el que ara està passant deixarà en les relacions humanes, en les de companys de treball, entre amics… dins de les famílies.
Com estarà el camp de batalla després d’una guerra en la qual la munició són les emocions i els sentiments?
Aquestes ferides trigaran a cicatritzar si no es converteixen, això és encara pitjor, en un llegat insà per mantenir viu el ressentiment entre generacions futures… perquè s’enquisti i passi a formar part d’una mena de patrimoni ideològic irrenunciable.

Comentaris