Clàssics del catalanisme polític (I)

91

Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives

El 1954, un gironí, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, era capaç de superar el sedàs de la fèrria censura franquista per publicar un llibre fonamental dins l’àmbit del catalanisme polític: Notícia de Catalunya. El llibre de seguida gaudí d’una recepció entusiasta, perquè plantejava sense complexos una altra lectura de la història oficial de la Península Ibèrica, que monopolitzaven, aleshores, des de Castella, savis folkloristes com Ramón Menéndez Pidal. Per tant, des de la perifèria, Vicens proposava una nova manera d’interpretar la història peninsular -i també la pròpia- i ho feia amb raonades aproximacions metodològiques, entre les quals destacava l’estudi minuciós de la història econòmica i social del país, perspectiva molt més sòlida i profunda per entendre els moviments històrics que no pas la glossa sentimental de reis i batalles.

noticiesEl punt de partida del llibre no podia ser més ambiciós: calia definir i analitzar els elements constitutius dels catalans, ” hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental”. Per tant, l’autor ens convida a fer un exercici de serena introspecció, “penetrar en el cos del nostre ésser col·lectiu” per saber qui som, i, per descomptat, per saber on volem anar.

El llibre és un assaig de síntesi sobre els problemes històrics de Catalunya i la seva relació amb Castella. Està estructurat en onze capítols enlluernadors, a partir dels quals es desenvolupen diversos aspectes de la nostra personalitat com a poble. L’autor fuig de caure en lectures essencialistes i remarca contínuament que nosaltres, els catalans, som un producte històric de llarga construcció. Moltes de les tesis que apareixen en aquest llibre han fet fortuna, i les coneixem com a definidores del país.

Així el català, segons el nostre historiador, s’ha forjat com a home de marca, de frontera, de passadís, i aquest tret li ha aportat un esperit resistent. Aquesta resistència, en temps pacífics, desenvolupà a la muntanya un esperit feiner, assenyat i socialment responsable, que prenia cos en la figura de l’hereu. I en contraposició d’aquesta figura conservadora, però amb el seu lleial ajut, hi trobem el germà, el fadristern, que havia de cercar fortuna en l’activitat comercial i lliure de la gent que anava poblant la costa catalana. La combinació d’ambdós impulsos ha donat força al país.

Un altre tret ben característic dels catalans és l’aptitud per a treballar. Gràcies a la capitalització que hem fet del treball, hem arribat a tenir un bon paper dins la història econòmica. I el mèrit és encara més gran, perquè Catalunya no ha gaudit mai ni de la metal·lúrgia del País Basc, ni   d’ imperis colonials com el de Castella. La nostra grandesa ha sorgit de perfeccionar l’evangeli menestral de l’eina i la feina.

Vicens Vives subratlla en el capítol set que si hi ha una norma que ens defineix com a poble des del segle IX fins al XVIII és la del pactisme. La noció del pacte, sempre entre iguals, entre persones lliures, ha regulat l’ordenació humana i política de la nostra col·lectivitat des de temps immemorials. Aquesta inclinació ja la veiem reflectida embrionàriament en les constitucions de Pau i Treva medievals, i al llarg de la història moderna fou la norma que hagueren d’acatar els reis hispànics i virreis, almenys fins la desfeta militar de 1714.

El capítol VIII és un dels més interessants del llibre, perquè per una banda desmunta els tòpics historiogràfics dels unitaristes (els que creuen en la unitat dels pobles de la Península); i per l’altra, analitza les sempre conflictives relacions amb el regne de Castella, tensions entre el pluralisme i el centralisme.

En el capítol nou del llibre s’estudia la relació dels catalans amb el Poder, personificat pel Minotaure. I conclou que Catalunya va ser un poble sense voluntat de poder, especialment quan l’havia de tenir, en les grans ressorgides monàrquiques del Renaixement. Això no vol dir, però, que el nostre sigui un poble mesell, perquè s’ha aixecat en armes i s’ha revoltat almenys onze vegades des de 1462. Catalunya ha tingut moltes revolucions, fins i tot experiències de governs anarquistes; i aquest esperit subversiu, que a voltes ha girat entorn de l’anorreament infantil, també ha estat capaç d’articular una lluita per a la dignitat del nostre poble.

Vicens Vives sintetitza al final del llibre l’essència de la personalitat catalana en la seva indeformable voluntat d’ésser. Voluntat que s’aixeca per damunt de tendències espirituals més negatives com ara poden ser l’individualisme, la insociabilitat o la supèrbia.

Vicens escriu en les pàgines finals del llibre que voldria que Catalunya esdevingués “un país de marca, net i ordenat, com Bèlgica o Holanda”. I hi afegeix:

“Catalunya viu perquè ha de fer quelcom a la història. (…) O surem o ens enfonsem. Pel fet que hàgim surat durant els quatre segles més aguts del Minotaure, ens certifiquem de la realitat de la nostra existència. Per això no podem dir que la història de Catalunya sigui un perpetu condicional. No. La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí.”

Vicens i Vives, Jaume, Notícia de Catalunya, Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.