Ciutats de cine

125

El món del cinema no ha estat mai gaire amable en la seva representació del fenomen urbà i la ciutat. A “Metropolis” (Fritz Lang, 1927), se’ns presentava una ciutat dual, en la qual la majestuositat i modernitat de la seva part emergida se sustentava sobre la feina esclava i invisible de masses treballadores que s’allotjaven a les catacumbes del subsòl. El protagonista de la comèdia “Temps moderns” (Charles Chaplin, 1936) és també un peó de la gran maquinària industrial que viu entre engranatges i emissions vaporoses. Més endavant, la ficció futurista i distòpica d’obres com Blade Runner (Ridley Scott, 1982) o Batman (Tim Burton, 1989) incideixen sobre la inseguretat i la criminalitat de les ciutats, que es representen com a espais foscos, humits, congestionats i refugi de tot tipus de rebuigs de la societat. A “Un dia de fúria” (Joel Schumacher, 1993), el personatge interpretat per Michael Douglas perd els estreps quan està atrapat en un embús de trànsit en un calorós dia d’estiu a la ciutat de Los Angeles, abandona el vehicle i inicia a peu una croada que retrata la degradació física i moral de la societat urbana, moguda per l’afany de lucre, segregada en funció de la classe social i alienada dels valors per l’esport i el consumisme. A través de la ciència ficció futurista, “High rise” (Ben Wheatley, 2015) i la franquícia de pel·lícules de “La purga”, han explorat els efectes deshumanitzadors de la individualitat i la competitivitat exacerbada de les comunitats urbanes sobre els vincles socials i l’empatia necessaris per a la convivència harmoniosa de les persones. En la mateixa línia, una abundant producció de pel·lícules d’animació japoneses (país que, pel que fa a les seves ciutats, ja sembla viure en el futur), ens adverteix de la necessitat d’humanitzar els entorns urbans, dignificar-los afrontant els problemes de toxicitat ambiental i social que pateixen i restaurar-hi valors de les societats tradicionals.

Aquestes pel·lícules, i de ben segur moltes altres que encara no he vist, reforcen una percepció negativa del fenomen urbà. Potser aquesta sigui una herència cultural de la revolució industrial i l’aparició de les primeres grans ciutats, on les oportunitats econòmiques i laborals per a la creixent població urbana anaven de la mà d’unes condicions de vida deplorables, sense serveis com ara aigua potable, clavegueram i amb atmosferes contaminades per la crema de carbó, causants d’una elevada mortalitat. I això no obstant, més de la meitat de la població mundial viu actualment en ciutats (concretament el 55%), i les migracions internes del camp cap a la urbs segueixen essent el principal motor del moviment de persones, sobretot als continents d’Àsia i Àfrica. I és que les ciutats segueixen essent un espai d’oportunitat per a moltes persones que aprofiten la demanda laboral que s’hi concentra, segueixen essent l’espai d’innovació artística i científica per excel·lència, concentren l’oferta cultural i educativa de major nivell, és el lloc on s’ofereixen recursos especialitzats en l’àmbit de la sanitat i on es prenen les decisions polítiques a totes les escales.

A nivell ambiental, és cert que les ciutats segueixen patint problemes de contaminació, des dels derivats de l’ús de vehicles de motor de combustió que emeten un perillós còctel de substàncies nocives per a la salut i els edificis, fins a la contaminació acústica i lumínica que s’accentua a les grans àrees metropolitanes. Poc a poc (segurament massa poc a poc), però, la societat va reconeixent la gravetat d’aquests problemes i la urgència de solucionar-los. Un dels passos més decisius en aquesta direcció serà la prohibició de la circulació de vehicles de combustió a les nostres ciutats, que ja van adoptant molts països europeus per a les properes dècades. Espanya preveu deixar de vendre cotxes dièsel i de gasolina a partir de 2040. En paral·lel, des de l’urbanisme es dissenyen espais públics cada cop més curosos amb els aspectes ambientals, integrant serveis dels ecosistemes en el teixit urbà que, a més d’oferir un hàbitat per a moltes espècies, conviden la ciutadania a caminar, anar en bicicleta i, en general, a tenir una vida més saludable. Un dels exemples més espectaculars d’aquesta creixent sensibilització es troba a Seul, on el govern de la capital sud-coreana va eliminar un transitat eix de carreteres per restaurar el riu que en el passat hi transcorria.

Saul

Més enllà d’actuacions puntuals i de minimització dels impactes, la ciutat ofereix oportunitats de primer ordre per afrontar la sostenibilitat en el futur. Gràcies a la gran concentració de gent que hi resideix, el transport públic massiu només té sentit a les grans ciutats i permet a la ciutadania reduir l’ús del vehicle privat i, cada cop més, renunciar-hi completament. La construcció vertical d’habitatge és molt més eficient que la construcció unifamiliar o dispersa pròpia d’entorns no urbans en allò referent a l’ús de recursos naturals. En primer lloc, redueix la superfície d’espais agrícoles i naturals que cal transformar per donar llar a igual quantitat de població. En segon lloc, minimitza la construcció de quilòmetres de vies asfaltades i també la instal·lació de canonades i línies elèctriques. A les grans ciutats el consum d’aigua i energia per càpita pot arribar a ser quatre i cinc vegades inferior al de zones rurals o peri-urbanes, gràcies a les menors necessitats d’irrigació d’espais verds privats i les menors pèrdues de calor o refrigeració de l’urbanisme compacte.

És necessari que, culturalment, anem apreciant aquestes qualitats de l’entorn urbà, que poden ser la clau de la nostra supervivència com a espècie. Una mirada cinematogràfica més favorable sobre la ciutat hi ajudaria.