Revista Emporion

Parlar de cinema

4

Narcís-Jordi Aragó, en el seu pròleg del llibre sobre la història del cinema a les comarques gironines, Silenci, rodem, del malaurat Joaquim Romaguera i Ramió, enginyer, periodista i gran impulsor del moviment cineclubisme, escriu que parlar de la història del cinema a Girona és retrocedir al temps de la infantesa, és recordar la sorpresa de les primeres projeccions als baixos d’una casa de l’Argenteria o en una barraca de la plaça de la Independència.

És retornar als anys de l’adolescència, a les cues que havien de fer i a les empentes que havien de donar o rebre per entrar a les sessions contínues de l’Albéniz, el Gran Via o el Coliseu.

Parlar de cinema és reviure episodis lligats amb la censura, és recordar la repressió religiosa que s’afegia a la censura oficial. És retornar a aquest munt de fets i records,   lligats a una activitat recreativa i cultural, i a la pròpia història d’una ciutat. Tot això també es pot trobar a Torroella: fets i records que nosaltres també podríem reconèixer i afegir-n’hi d’altres de propis i exclusius d’aquesta vila.

Parlar de la història del cinema a Torroella també ens retorna el record de les cues per aconseguir entrades al Cinema Montgrí, els que no les tenien reservades d’un diumenge per l’altre. Els records d’aquelles sessions que omplien els cinemes fins a dalt el galliner, a les quals s’havien de posar cadires als passadissos, a més a més de les butaques oficials.

La parada a la finestra del local d’Acció Catòlica, al sortir de missa de deu, on cada setmana s’exposaven unes fitxes amb la classificació moral de les pel·lícules que es projectaven aquell cap de setmana: un 1 i un 2 corresponien a pel·lícula apta, un 3 la qualificava per a (ho poso en castellà, tal com estava escrit) “mayores de 18 años”, un 3R era per a “mayores con reparos”, i un 4 sentenciava com a “gravemente peligrosa”.

Parlar de cinema ens transporta a la foscor d’una sala on vàrem acariciar per un moment i per primera vegada la mà de la que seria la nostra parella. Parlar de cinema ens pot portar molts records personals i íntims.

El nostre cinemaParlar de cinema ens recorda que a Torroella funcionaven quatre cinemes i que, quan els espectadors sortien de les corresponents sessions, el carrer d’Ullà quedava col·lapsat de gent. Ens recorda el passeig que els espectadors solien fer abans d’anar-se’n cap a casa, fent un tomb pels carrers més cèntrics de la vila. L’itinerari sempre era el mateix: la volta que componen el carrer d’Ullà, la plaça de la Vila, el carrer Major, el carrer de la Porta Nova i Fora Portal. En grups o colles més o menys nombroses, anaven fent voltes per aquests carrers fins cap a les deu de la nit. Allà s’hi trobava tothom.

A la darrera època,  parlar de la història del cinema a Torroella és parlar del tancament del Centro i de Can Coll, locals de cinema des de començaments del segle XX. De com infructuosament es van intentar salvar, però finalment foren enderrocats. És parlar del Cinema Montgrí com l’únic local que va sobreviure, en aquells difícils moments de crisi dels cinemes de poble, gràcies a l’acció valenta i encertada de l’Ajuntament, que el va comprar.

Parlar de cinema a Torroella és constatar com la majoria de pobles veïns s’han quedat sense cinema en tant que a Torroella en continuem gaudint. És parlar de la gent de Verges, l’Escala, Pals i altres pobles de les rodalies amants del cinema, que els agrada veure les pel·lícules en el seu format original, i que són assidus assistents a les sessions del Cinema Montgrí, el seu cinema de prop.

Parlar de cinema a Torroella ens porta el record d’aquells estudiants que a mitjan anys vuitanta anàvem a classe en certes dependències de l’edifici del Cinema Montgrí que s’havien adaptat per a classes de batxillerat, a l’espera de la construcció d’un institut. És parlar d’aquella promoció d’estudiants que feien vida durant la setmana en aquell edifici i que el cap de setmana hi tornaven i omplien les sessions de tarda del cinema veient pel·lícules com Kárate Kid, Gremlins, Loca academia de policía, Los Goonies, En busca del arca perdida, La historia interminable, Admiradora secreta, Solo en casa, Regreso al futuro, i tantes altres. És parlar de les sessions de les 8 hores de cinema de terror que durant deu anys es varen fer la nit del 31 d’octubre i a les quals el jovent  assistia massivament, fins que les bretolades que s’hi feien va motivar que es deixessin d’organitzar l’any 1996.

Parlar de cinema a Torroella és parlar del Cine Club Torroellenc, que rebé el premi al millor cineclub de Catalunya, atorgat pel Departament de Cinematografia de la Generalitat,  l’any 1983, les sessions del qual s’organitzen des de l’any 1976.

Parlar de cinema a Torroella és constatar com molts ciutadans que gaudeixen d’una segona residència a aquesta vila, a l’Estartit o a altres poblacions de les rodalies, els caps de setmana o durant les seves vacances, vénen a les sessions del Cinema Montgrí, mentre diuen que ells no van mai al cinema a Barcelona, que prefereixen veure les pel·lícules al Cinema Montgrí de Torroella, perquè allà hi retroben el sabor i la nostàlgia d’un ambient entranyable.

Per això i per moltes altres coses, hem de continuar parlant de cinema. Perquè ara s’inicia una nova etapa de la història del cinema, el cinema digital. A primers d’any es podrà gaudir al Cinema Montgrí d’aquesta avançada tècnica, sense que els nostàlgics es perdin les sessions esporàdiques que es podran continuar fent en el format clàssic de la pel·lícula de cel·luloide de 35 mm.

Que a Torroella es continuï parlant de cinema, voldrà dir que tot i el moment difícil que estem travessant i que, per diversos motius, ha suposat una greu baixada d’assistència, els aficionats al cinema que volem continuar gaudint d’aquest sentiment compartit en una sala fosca, l’haurem redreçada i el Cinema Montgrí continuarà viu. L’espectacle no para, la sessió continua, podrem constatar i podrem continuar parlant de cinema en una nova etapa i haurem sabut fer allò que demana el personatge d‘El guepard, la novel·la de Lampedusa portada a la pantalla per Visconti, “transferir els records i les emocions personals al domini durador de la història”


Comentaris