Revista Emporion

Giorgio de Chirico i la seva “pintura metafísica”

100

Fins a finals del mes d’octubre es podrà veure, a l’edifici del CaixaForum, una important retrospectiva del pintor italià Giorgio de Chirico. La mostra ha estat promoguda per la Fundazione Giorgio e Isa de Chirico i per la Fundació Bancària “la Caixa”. La pintura de De Chirico està estretament vinculada a la història de l’art del segle vint. De pares italians, va néixer a Volos (Grècia), el port de Tessàlia, d’on sortiren Jàson i els argonautes a la recerca del velló d’or. La seva personalitat i el seu geni estan impregnats d’un humanisme que venera els clàssics antics, però que no pretén imitar-los, sinó transportar quelcom del seu esperit a les expressions artístiques del món dels segle vint. Home d’una vasta cultura, va publicar el 1929 la seva obra literària Hebdómeros, on llueix el seu pensament. Artista polifacètic que es podia considerar pensador, poeta i pintor, tot a la vegada (1). Influenciat pel pensament de Nietzsche i de Schoperhauer, va experimentar les convulses marees de canvis i malestar social, i possiblement també personal, de la seva època. Acabada la Gran Guerra, l’abril de 1919 publicà a la revista Valori Plastici l’assaig que estableix les bases de la pintura metafísica (2).

Retrat de Guillaume Apolinaire (1914)
La musa del silenci (1973)

 

En la seva concepció de l’art es mostra la tensió entre aquest món arcàdic ple de mites i de valors estètics que ell vol preservar i l’aparició d’una nova societat dominada per la màquina i la tècnica que la deshumanitza. És un pintor avantguardista que menysprea les avantguardes, des de l’impressionisme fins a l’expressionisme, des del cubisme fins a l’art abstracte. Defensa els coneixements pictòrics dels clàssics i està influenciat per la pintura postromàntica i simbolista de pintors com el suís Böcklin i l’alemany Max Klinger (1), que va poder conèixer durant la seva joventut, en l’etapa de formació acadèmica a Munic. També podem rastrejar la influència del corrent ideològic de la  Neue Sachlichkeit  (Nova Objectivitat), que desvirtua l’humanisme clàssic i introdueix nous elements en el pensament i en l’imaginari de De Chirico. Aquests el porten cap a altres vessants de foscor psíquica i espiritual en la seva pintura, com són la “melancolia” -que  també apareix unida a la pintura del “maquinisme” en altres autors centreeuropeus dels anys vint-, i l’“enigma”, aspectes als quals De Chirico tant s’hi

esplaia amb els seus objectes dislocats i la seva visió endins i enfora d’una habitació, o d’una plaça. L’autor ens apropa cada vegada més a una pintura representada, a un decorat, en el qual apareix en escena un tema pictòric.

La casa del poeta (1918)
Isa, retrat d’odalisca (1945)

 

Sembla que la seva pintura s’avança al moviment surrealista amb el qual acabarà trencant, malgrat l’entusiasme inicial de personalitats com el poeta Guillaume Apollinaire -pròxim als simbolistes i també gran amic de Picasso, el pintor que seria, en certa manera, l’antítesi de  De Chirico (fig. 1)-, o l’escriptor André Breton, un dels redactors del Manifest del surrealisme (fig. 2).

Trobador ca. 1972 (signat 1938)

De Chirico recava l’existència de la “bella matèria pictòrica”, on l’intel·lecte i l’esperit també són presents junt a l’element físic, com ho fa la pintura clàssica dels grans mestres (3). Curiosament, però, en la seva estudiada i pensada síntesi pictòrica, l’home acaba apareixent com buidat de contingut, com un ésser  malmès per la modernitat, que ja no sap o no pot trobar “significats” (fig. 3). I és aquí on, per a mi,  apareix la grandesa i les limitacions de la seva obra, que no es vol satisfer amb l’entusiasme dels “ismes” de la seva època. El pintor vol anar més enllà, jugant amb uns personatges que s’incomoden i posen artificiosament en el seu propi retrat (fig. 4 i 5) -la pintura dels retrats difereix totalment de la resta en aquesta exposició i suposo que en la seva obra en general-, com també juga amb uns altres personatges i escenaris que semblen arrelats en un “somni”, els que ens mostren els estris de la tecnologia, els maniquins i tots els altres protagonistes dels seus quadres, que apareixen en uns espais de perspectiva artificial, que recorden el Quattrocento (4), de soledat i de silenci (fig. 6).

De soledat i de molts altres contrasentits està feta igualment la nostra consciència i el nostre esperit, que segueixen buscant la bellesa dels clàssics i l’harmonia en el món modern, malgrat ens costi trobar-les.

Bibliografia:

  1. MARGOZZI, Mariaestella. “El món de Giorgio de Chirico. Narració i representació” a El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat, edició Fundació Bancària “la Caixa” i Viena Edicions, 2017.
  2. CLAIR, Jean. “De la metafísica a la ‘inquietante extrañeza’”, a Malinconia, edición Visor Dis., S.A., Madrid, 1999, p. 53.
  3. ROBINSON, Katherine. “Giorgio de Chirico. El somiador poètic”, a El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat, ed. Fundació Bancària “la Caixa” i Viena Edicions, 2017 p. 38.
  4. CLAIR, Jean. Op. cit., 61.

 

Comentaris