Revista Emporion

Catalunya-Espanya. Cent anys

1

Amb motiu de la preparació de diversos actes per celebrar el centenari d’Emporion (1915-2015), amb la pel·lícula documental, presentacions, exposició, etc., he tingut ocasió de llegir, rellegir o passar la vista per damunt de pràcticament tots els números de les tres èpoques de la revista. Recordem que la primera va de l’any 1915 al 1923 (quan Emporion és silenciat per la dictadura), que la segona abasta del 1932 al 1936 (i és estroncat per la guerra civil), i que la tercera va començar el desembre de l’any 2006 (i fins ara, afortunadament…).

El format de la revista ha canviat, però també són molt diferents l’estil i les inquietuds dels redactors en cadascun dels períodes. A la primera època hi ha empenta, il·lusió i voluntat de canviar el tarannà de la població, amb el desig que es faci seus els valors del noucentisme: cultura, progrés, harmonia, seny, catalanitat. La segona ve molt marcada pels sotracs polítics i una orientació editorial personalitzada (Josep Castells), amb retrets, queixes i força desencant. La tercera… encara no goso qualificar-la.

Quant als continguts, durant tota la primera època, Emporion parla sobretot de Torroella, dedica atenció a Catalunya, però és difícil de trobar-hi referències a la resta del món, tot i que la revista neix en plena guerra europea. Aquesta línia es manté quan Emporion reapareix als anys trenta, malgrat la coincidència amb l’esclat violent del feixisme i el nazisme, i només mossèn Viver, en un parell d’ocasions, es preocupa per l’expansió feixista i per la Itàlia de Mussolini. A la tercera època, Emporion dedica tant d’espai als problemes globals com als locals.

Significativament, hi ha una qüestió en la qual coincideixen tots tres períodes de la nostra revista: tots tracten en un moment o altre la qüestió catalana i tots ho fan en uns termes que sorprenen per la seva similitud. Una lectura superficial i ràpida ja permet i gairebé obliga a establir paral·lelismes extraordinaris si es compara el que es podia llegir fa cent anys, en fa vuitanta, o el que es veu escrit als nostres dies. No tinc espai ni vull avorrir els meus lectors amb cites interminables, de manera que em limitaré a unes poques referències.

Primera època:

Catalunya vibra (Pons, 7 de febrer de 1915)

“Catalunya es prepara altra vegada a la lluita; és que ja no es pot consentir més la injúria d’una política corruptiva, que amb estulta pretensió vol subjectar nostra terra dins la xarxa opressora del centralisme; mes sos esforços s’estavellaran com sempre davant l’empenta de la decisió de Catalunya. ¿Què vol aquesta política de Catalunya? ¿Que per ventura no som els principals mantenidors del pressupost de l’Estat?”

Hores solemnes(Editorial, 29 de juliol de 1917)

“Catalunya, per boca dels seus representants, ha fet una solemne crida a Espanya tota, demanant la revisió de la Llei fonamental que deuria modificar-se amb un ample sentit autonomista, amb un absolut respecte a la voluntat popular.”

Què hi farem…(Editorial, 26 de desembre de 1918)

“Què hi farem si ens trobem membres d’un cos nacional que s’ha emmotllat en la fornal de la Història i que, si l’han assotat els oratges de l’adversitat, també s’ha sentit besar per les alenades de la glòria. Què hi farem si som catalans.”

Del moment (Josep Castells, 23 de febrer de 1919)

“Catalunya es redreça radiant de vida nova, mentre el centralisme que desgoverna a Espanya irremeiablement se’n va a la posta. Cremem un ciri a la seva memòria perquè mai més pugui despertar-se.”

La dictadura de Primo de Rivera va fer miques els bons desitjos de Castells.

Segona època:

Pel nostre idioma (Lucianus, Viver, 10 de gener de 1932)

“La reflexió, l’estudi; això és la plana verge del nostre llibre de cultura i catalanisme. El cor ja li tenim posat en la causa de la nostra independència, de la nostra llibertat, de la política.”

El debat de l’Estatut(F. Carreras, 26 de juny de 1932)

“Catalunya va lliurar al Parlament espanyol un Estatut que per esperit de concòrdia no contenia la integritat dels nostres ideals, i aquest, no tenint en compte més que la seva rutinària intransigència, nega amb refractària oposició el lliure desenvolupament de l’expressió més íntima d’una nació.”

La meva visió del nacionalisme(T. Carreras, 24 de juliol de 1932)

“Castella, valent-se del privilegi de creadora de l’estat espanyol, es va erigir en representant seu, s’apoderà de tots els ressorts del país, i estengué un refractari uniformisme per tota la península.”

El 6 d’octubre de 1934, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català, que va durar deu hores i va finalitzar amb la detenció de tot el govern. Aquests esdeveniments es varen veure reflectits a Torroella i a les planes d’Emporion.

Dels darrers successos(Notícies, 21 d’octubre de 1934)

“Com a conseqüència dels darrers esdeveniments polítics han estat destituïts i detinguts els regidors d’Esquerra que constituïen la majoria del nostre Ajuntament.”

El mes de febrer de 1936, el Front d’Esquerres de Catalunya va vèncer en els comicis generals. El fet va tenir conseqüències polítiques i socials decisives.

Catalanisme i Pseudocatalanisme[*1] (Josep Castells, 12 d’abril de 1936)

“Que el catalanisme guanya cada dia nous adeptes ningú és capaç de negar-ho. La seva acció és avui tan extensa que va de l’extrema dreta fins als partits més avançats de l’esquerranisme.”

El 18 de juliol de 1936 tenia lloc l’alçament militar contra la República. El darrer número de la segona època d’Emporion va sortir el 12 de juliol. Després, la guerra, la persecució de la cultura catalana, l’emmudiment de la llengua, la instauració del règim franquista fins al 1975.

Tercera època:

El desembre de 2006 sortia Emporion de nou a Torroella, un Emporion digital que recollia les velles aspiracions del 1915, del 1932.

La via catalana(Editorial, 1 d’octubre de 2013)

“Cal aprofitar l’empenta que han suposat unes mobilitzacions tan extraordinàries per negociar amb força amb Madrid, que, de moment, en lloc de seduir-nos, ens ensenya les urpes d’una manera molt matussera.”

Paral·lelismes i més paral·lelismes. Cent anys.


num95
Comentaris