Revista Emporion

Catalunya independent dins de l’Imperi Alemany

9

A Emporion del mes de gener passat en Santi Sató ens parlava de les etapes històriques maies d’uns 5.200 anys. Després de llegir el seu article, vaig treure d’algun lloc que, efectivament, els maies havien establert més concretament en 5.125 anys la durada dels seus grans cicles. Aquest número em va impressionar pel fet que tot seguit explicaré.

Un amic meu gironí em deia fa unes setmanes que pensava rellegir les teories històriques del savi empordanès Alexandre Deulofeu, ja que li semblava recordar que pronosticaven per als volts de l’any 2020 la independència de Catalunya. Un altre amic, aquest  figuerenc, m’havia parlat feia temps de Deulofeu, de la seva voluminosa obra La matemàtica de la història, i de com explicava els fets del passat i anunciava el futur. Endut per aquestes converses i records, vaig consultar un petit llibre, resum de l’obra de Deulofeu, i hi vaig trobar que establia en 5.100 anys la durada de les civilitzacions. És per això que vaig quedar sorprès per la gairebé idèntica xifra que calculaven els maies (5.125).

Alexandre Deulofeu va néixer a l’Armentera l’any 1903. Als nou anys passà a viure a Figueres, on el seu pare havia establert una farmàcia. Va anar a estudiar a Barcelona, però per la seva tendència a embolicar-se en política el pare l’envià a Madrid. Allà es feu amb Dalí i Garcia Lorca, però aviat se’n va desentendre, i es va dedicar plenament als estudis de Farmàcia, i després Ciències Químiques, que acabà a Barcelona. Tornà a Figueres, va fer oposicions a càtedra, va exercir de professor de Física i Química a l’Institut, i ajudava el seu pare a la farmàcia.

No abandona la política, és regidor de Figueres per ERC l’any 1934, alcalde el 1937, i en acabar la guerra es veu forçat a l’exili. Va a Montpeller, on coneix i es relaciona amb altres intel·lectuals catalans expatriats. Són anys de recerca i de treball. Abans de la guerra ja havia publicat algunes obres de caire històric, però ara entra de ple en l’estudi profund de les civilitzacions i la seva evolució. Torna l’any 1947, continua escrivint, i publica, volum darrere volum, la seva teoria cíclica de la història. Però els historiadors acadèmics no l’escolten, i ell es reclou a la seva finca d’Ordis i continua treballant, estudiant i escrivint fins a la mort, esdevinguda l’any 1978.

Hi havia precedents. L’alemany Oswald Spengler, havia publicat una obra de gran impacte, La decadència d’Occident, 2 volums (1918-1922), que estudiava i comparava l’evolució de vuit civilitzacions. L’anglès Arnold J. Toynbee a l’obra A Study of History, 12 volums (1934-1961), va estudiar unes vint civilitzacions. Un i altre propugnaven una concepció cíclica de la història. Però Deulofeu va anar més enllà. Ell havia estudiat ciències i havia analitzat els cicles biològics: una criatura es forma progressivament al si de la mare en un temps molt concret de nou mesos; una persona, en un temps relativament fix, evoluciona per la infantesa, joventut, maduresa, decadència i mort; les generacions es succeeixen seguint pautes definides i mesurables estadísticament en anys.

A partir d’aquestes consideracions biològiques, Deulofeu passa a l’estudi comparat de les civilitzacions desaparegudes, i ho fa també en termes mesurables en anys: la sumèria, l’egípcia, l’índia, la centreamericana, la persa, la grega, etc., que en la seva evolució es comporten com a organismes vius, que neixen, creixen, arriben a la maduresa, decauen i moren. Deulofeu calculà, i anà comprovant, que les civilitzacions es desenvolupen al llarg de tres períodes de 1.700 anys, en total 5.100 anys, i que després no en queda res: mireu com està la gent d’Egipte, de Mesopotàmia, de Centre-Amèrica, voltats de monuments que ni entenen ni es corresponen amb la seva vida actual. Civilitzacions desaparegudes.

La nostra civilització occidental hauria començat l’any 2900 aC amb els grecs més antics (civilització micènica) i el primer cicle hauria durat fins l’any 1200 aC (col·lapse dels micènics, invasió de doris, jonis, eolis); el segon cicle hauria dut fins a l’any 500 dC (fi de l’Imperi Romà, substituït pels visigots); el tercer cicle ens portaria fins a l’any 2200. Així doncs, la nostra civilització europea s’acabaria, segons Deulofeu, l’any 2200. Ja només en quedarien uns 190 anys…

Dins de cada civilització s’anirien formant diversos imperis de 550 anys de durada: macedònic, cartaginès, romà, visigot,… més endavant els imperis espanyol, francès, anglès,… Així l’imperi espanyol hauria començat als volts de l’any 1470 (els Reis Catòlics es casen l’any 1469) i duraria fins al 2020, uns anys més o menys.

Alexandre Deulofeu va morir l’any 1978, però en les seves obres ja havia pronosticat fets que en aquell moment tothom va considerar forassenyats: la reunificació d’Alemanya (que va tenir lloc el 1990), la caiguda de la Unió Soviètica (1991), el nou imperi xinès, etc.

I Catalunya?

“…Durant un període que s’ha d’iniciar al començament de la tercera dècada del segle XXI, Catalunya i la resta de nacionalitats hispàniques que ho desitgin podran aconseguir la seva independència dintre de l’aixopluc de la Unió Europea. Ara bé, trobant-se a la darreria del cicle històric, aquesta fase de llibertat serà relativa. La incapacitat dels dirigents europeus per aconseguir la pau social i política provocarà que Alemanya es vegi obligada a imposar el que es podria anomenar la Pau Germànica… L’Alemanya poderosa, mestressa d’Europa, revalorarà en tots els aspectes la cultura occidental… abans que passin al règim servil a què estan fatalment condemnats… als voltants de l’any 2200 de la nostra era”.

Aquest paràgraf és del llibre La matemàtica de la història (Edit. BRAU, 2005), un resum de l’obra monumental d’Alexandre Deulofeu escrit pel seu nét Juli Gutiérrez Deulofeu. Ell mateix diu que el seu avi no es mirava mai els diaris, que al cap i a la fi ja sabia què havia de passar.

He llegit en algun altre lloc que, pels anys setanta del segle passat, preguntat Deulofeu sobre l’any que pronosticava per a la independència de Catalunya sota protectorat alemany, va contestar:

—- L’any 1929, quinze més, quinze menys, ja podeu imaginar que en termes històrics tampoc no es pot filat tan prim…

Comentaris