Revista Emporion

Catalunya, tres dies independent

4

─ En nom del poble que ens ha donat la victòria, proclamo la república… i us prometo que la defensarem amb la vida. A partir d’ara, tots al servei de la república, per la justícia i la llibertat.

macia10Amb aquestes paraules s’adreçava Lluís Companys als ciutadans el 14 d’abril de 1931, a tres quarts de dues, des del balcó de l’Ajuntament. Macià estava fet una fúria… Aniria a la plaça de Sant Jaume i agafaria el timó… La multitud li obria pas enfervorida: “Visca Macià, mori Cambó!”…

─ En nom del poble de Catalunya, proclamo la República Catalana, que… ─aplaudiments vigorosos─ que cordialment mirarem d’integrar en una confederació de pobles ibèrics… ─més aplaudiments.

Així ho llegim a 14 d’abril. Macià contra Companys, un llibre que va publicar Toni Soler l’any 2011, escrit en un estil molt amè, com fa presagiar el nom de l’autor, i carregat de rigor històric, imprescindible per comprendre què va passar en aquest país entre el 14 i el 17 d’abril de 1931. Un llibre del qual recomanem la lectura, sobretot en un moment com l’actual, altre cop tan incert i tan carregat de reptes i dificultats.

És alliçonador el final de la història d’aquells tres dies d’abril, tal com ens els explica l’autor. La tarda del mateix dia 14 el rei Alfons XIII abandonava Espanya i es constituïa un govern provisional de la república espanyola. Francesc Macià, aprofitant el desconcert inicial del govern republicà de Madrid, aconseguia nomenar governador civil de Barcelona Lluís Companys i capità general de Catalunya el seu amic Eduardo López Ochoa. L’exèrcit es va posar a les seves ordres.

─ Aquest és el moment més feliç de la meva vida ─va dir Macià.

Madrid aviat va reaccionar. Aquella suposada “república catalana”, ni que fos federada, no entrava en les previsions d’un imprecís Pacte de Sant Sebastià que havien signat els partits republicans espanyols, entre aquests els catalans, dos anys abans. El divendres 17, una delegació del govern central formada per dos ministres catalans i un andalús va anar a Barcelona a negociar. L’andalús Fernando de los Ríos va fer present que el Pacte de Sant Sebastià només reconeixia el dret de Catalunya a l’autonomia,  que la configuració de la república, federal o unitària, no podia dependre de la voluntat unilateral d’una de les parts… (L’any 2013, aquests arguments no ens vénen pas gens de nou.)

Toni Soler imagina les actituds davant l’atzucac, Macià possiblement va dir:

─ Somos el gobierno de Cataluña, tenemos a todo el pueblo catalán detrás, no podéis ignorar esta realidad.

─ Si os obstináis en mantener la República Catalana, os exponéis a una guerra civil.

Els uns i els altres es varen convèncer que havia arribat el moment de negociar. Macià va parlar, va exposar els seus ideals, la seva lluita per la República i per la llibertat de Catalunya. I acabà amb aquestes paraules:

─ El pueblo catalán es generoso, quiere ayudar a consolidar la República Española, pero no tolerará, no toleraremos, que esta generosidad se pague con una decepción… con la enésima decepción.

Fernando de los Ríos va parlar en nom dels ministres:

─ Presidente, tenga por seguro que la República no decepcionará a Cataluña… Le doy mi palabra de que aprobaremos un estatuto de autonomía que garantice a esta tierra las más altas cotas de libertad y de progreso.

A les deu del vespre, Macià va aparèixer al balcó de plaça de Sant Jaume per dir que s’havia arribat a un acord. La República Catalana es convertia en Generalitat de Catalunya… La gent l’aplaudia. Des del dia 14, tot el que deia Macià des del balcó era aplaudit. Després, en sortir del balcó, i en veure la seva esposa i les seves filles, les va abraçar. I va dir la cèlebre frase:

─ Avui és el dia més trist de la meva vida.

El llibre de Toni Soler acaba amb un epíleg que resumeixo en part.

·         Les Corts constituents, amb majoria republicana i socialista, van definir la República com un estat unitari.

·        En la proposta d’Estatut, redactat al santuari de Núria, Catalunya es definia com a “estat autònom”, amb el català com a llengua oficial i un amplíssim ventall de competències. El text va ser aprovat en referèndum pel 99% dels sufragis.

·         Això no va impressionar les Corts espanyoles, on el text català va ser objecte d’una retallada escandalosa, atiada per les furibundes campanyes anticatalanes al carrer i a la premsa.

Una vella, coneguda cançó. D’aquell Estatut de Núria atroçment mutilat ja en fa ara vuitanta anys. Desaparegut Franco l’any 1975, tot ho hem reviscut una i altra vegada. Si Macià temia l’enèsima decepció, n’hem tingut encara unes quantes més: Estatut de Sau (1979) retallat i esmenat, Estatut de Miravet (2006) novament retallat, escapçat i passat pel ribot, amb sentència del Tribunal Constitucional per acabar-lo de trinxar…

La majoria del poble català reclama ara un referèndum per veure si diu “Adéu, Espanya!” altra vegada, i que no sigui només per tres dies.

Comentaris