Revista Emporion

Catalunya, un assumpte delicat

13

Sota aquesta etiqueta s’hi poden penjar moltes situacions, ben diferents les unes de les altres, però que se sostenen sobre el denominador comú que el que es detalla a continuació exigeix ​​prudència i tacte i que no pot tractar-se de qualsevol manera o… si em forcen, que la millor és donar-li un parell de pensades a l’assumpte, no anar massa de pressa o, fins i tot, deixar-ho estar, no tocar-ho, perquè se’ns pot anar de les mans, o fins i tot detonar.

 Si el mateix val per a un trencat com per a un descosit, és un assumpte delicat el que Hisenda destapi aquest pufo que feia anys que estava amagat en el més profund de la teva vida privada, o que tu descobreixis que, per a la teva parella, tu ja no ets l’home de la seva vida, sinó que ho és un senyor amb molta més bona pinta que tu, amb qui  sortia d’un hotel quan la van veure uns amics que passaven per la vorera de davant.

És molt delicat no arribar a final de mes per pagar l’avinguda de càrrecs bancaris del dia 1, o que et diguin que estàs afectat per un expedient de regulació d’ocupació quan ja tens més cabells blancs que pèl negre, o quan en un excés verbal en una tertúlia d’amics et porta a penedir-te del que has dit, gairebé en el moment de pronunciar l’última síl·laba.

Imaginin o recordin vostès quants d’aquests moments han viscut i que podrien ficar en la seu propi sac d’assumptes delicats. Segur que la llista seria molt llarga.

A mi, avui, m’ha vingut al cap que quedar-se sense arguments acceptables és cosa delicada, molt, tant si ens afecta individual com col·lectivament. Quan passa això últim, que com a grup ens vàrem quedar sense arguments, em dic que l’assumpte, a més de delicat, pot convertir-se en espinós; és a dir, que és de difícil solució i també d’entendre.

I aquesta deriva intel·lectual m’ha portat a l’escenari on visc des de fa ja vint-i-vuit  anys. Catalunya, sí, amics lectors, un assumpte molt espinós que encaixa al mil·límetre en els motlles de les coses que costa entendre o resoldre. I el pitjor és que a mesura que passa el temps, aquest assumpte té cada vegada pitjor aspecte.

Vaig néixer a Bilbao, créixer a Madrid, em vaig moure per Espanya i tres continents i vaig arribar a Barcelona el 1989. Quan enraonava amb amics i col·legues sobre la meva nova destinació, molts em deien que els catalans eren especials i molt seus, i fins i tot algun posava un gest pessimista i escèptic com dient “que no et passi res,  Javier”.

I la veritat és que no m’ha passat res… bé, m’han passat moltes coses, com a qualsevol amb una vida mínimament interessant, però he aconseguit sobreviure als catalans i ser molt feliç entre ells, perquè encara que catalans, han resultat ser persones fàcils de tractar i comprendre, perquè tenen història i cultura pròpia i perquè estan molt viatjats. A la seva manera, però semblant als meus paisans bascos, els gallecs o els mallorquins i valencians que, com Catalunya, van créixer a la corona d’Aragó.

Però ja veuen com està “l’assumpte” català, més delicat cada dia i sense visió  que s’asserenin els ànims, perquè ningú vol penjar uns temps -de no oblidar els seus principis- inamovibles al penja-robes i seure-us a parlar per saber què és el que ens està passant, anant a l’arrel i no quedant-se a les branques.

Els grans acords, no em refereixo només als històrics, sinó als de la vida en general, s’han sostingut sobre el gust agredolç de la renúncia d’una part d’allò que somiàvem i de la placidesa i la tranquil·litat de saber que, al dia següent, recordaràs aquest gran problema que durant molt de temps t’ha amoïnat com un malson passat.

Sí, és molt senzill però molt difícil, es tracta de la generositat, qualitat que em sembla que no figura en els decàlegs patriòtics ni en els codis que marquen el camí dels polítics als quals s’eriça la pell d’emocions que a poc que es descuidin, els porten a la ràbia, la rancúnia i l’odi.

Sí. Un assumpte delicat.

Comentaris