Revista Emporion

Catalans en xarxa

10

catalansalmon.com

Quan abandones Catalunya per molts anys, i potser per sempre, deixes de ser català? Ara fa cent o dos-cents anys potser sí, perquè aleshores el territori era un element essencial per definir la nacionalitat. Les persones que en marxaven quedaven aïllades dels seus orígens, esdevenien desarrelades. En trobaríem exemples a moltes famílies. A la meva també. Sempre m’ha impressionat la història que contaré.

Josep Pasqual Miró, germanastre del meu avi matern, va anar a l’Uruguai, a territoris de l’interior del país, s’hi va casar, i va tenir un fill –difunt ara fa uns anys– amb qui jo vaig tenir força relació. Una vegada em va explicar que el seu pare va enyorar sempre la seva terra i que quan ja era molt vell deia que desitjava més que res poder parlar amb un altre català. No volia morir sense haver-ho aconseguit. El fill va cercar, es va assabentar d’una possibilitat de fer feliç el seu pare, i es va disposar a acompanyar-lo a visitar un altre català emigrat, vell com ell, el qual vivia a centenars de quilòmetres. Quanta il·lusió durant el viatge! Quanta il·lusió! I quin desengany quan es va trobar que aquell pobre home que l’esperava no va ser capaç d’articular ni una sola paraula en la seva llengua. L’havia oblidada totalment!

Tornem a l’actualitat. Moltes certeses d’abans han deixat de ser-ho i moltes limitacions d’abans ja no hi són, les hem vençudes. Fa cent anys, si no hi havia territori per sostenir-la, no hi havia nació, i això ha canviat radicalment. Ja en començar aquest segle, Vicent Partal, director del diari digital VilaWeb, feia unes consideracions que fan al cas. “Al segle XXI”, deia Partal, “es diran ‘nació’ els capaços d’establir relacions col·lectives que funcionin. Si podem articular un sistema de comunicació i d’organització social que ens permeti viure individualment i amb normalitat la nostra catalanitat, serem un país on coexistiran dos nivells, el de la persona i el del territori. Qui vulgui ser membre d’aquest país ha de poder compartir la seva comunicació amb tots els altres que ho volen ser. Hi haurà gent que ho voldrà ser des d’Austràlia, cap problema. Serà perfecte: un català d’Austràlia […]”. (Ponència al Primer Congrés d’Enginyers de Llengua Catalana, desembre 2000.)

Estem parlant, doncs, d’una Catalunya nova, constituïda per una xarxa de catalans que tinguin la voluntat de ser-ho. Uns al territori, uns altres escampats per tot el món. Un arquitecte que exerceix la seva professió a Oslo, un actor que treballa a Madrid, un presentador de TV destinat a Washington, un metge a Houston o un electricista a Xile, poden sentir-se catalans, ser catalans. Les tecnologies de la comunicació ho han fet possible. La humanitat és cada cop menys material i més digital.

laptopEncara posaré un altre exemple, i aquest ben proper: la nostra revista emporion i l’Associació Emporion. La majoria dels nostres socis viuen a Torroella, però molts resideixen habitualment a Barcelona, en sé un que passa temporades llargues a Xile amb el seu fill i segur que hi deu haver casos que desconec. Part dels membres del Consell de Redacció vivim a Barcelona, part a Torroella. Tenim redactors d’arreu del país, de la vila, de l’Empordà i de la resta de Catalunya, i fins i tot un que està passant uns anys a Austràlia. Ens comuniquem per correu electrònic, ens aconsellem, ens corregim, i gairebé no ens veiem mai. Abans de la reunió on decidim el contingut de cada mes, ens hem passat els articles procedents dels punts més diversos, escanejat fotos, comparat possibles portades. L’editor, dissenyador i administrador del web viu a Panamà… I quan veiem cada mes les estadístiques que ens envia el servidor d’internet, comprovem que ens segueixen lectors del territori català, però també de la resta de la península, de França, Gran Bretanya, Alemanya, països diversos de l’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica… Els lectors ens cerquen, i nosaltres arribem a ells, a través de xarxes socials, enllaços diversos i YouTube, som al Facebook, al Twitter… I tots, els de prop i els de lluny, ens sentim catalans i torroellencs.

Si en Josep Pasqual Miró ho pogués viure, se’n faria creus. Podria llegir-nos en català, veure fotos de paisatges i personatges de la vila i d’arreu del món, seguir a les nostres pàgines els esdeveniments més rellevants enregistrats al vídeo del mes (festa de Reis, Fira de Màgia, Festa Major…). Tot plegat, sense moure’s de la seva casa perduda enmig de les extenses planícies uruguaianes. Llàstima que ja no hi sigui. Fins i tot el trucaríem i xerraríem per l’Skype. Seria un català en xarxa.

Comentaris