Clàssics del Catalanisme Polític – 2

87

Nosaltres, els valencians de Joan Fuster

El llibre que avui comentem fou la proposta escrita des de València i per a València a la introspecció col·lectiva feta per Vicens Vives. L’autor, Joan Fuster, el savi de Sueca, el publicà el 1962. La seva intenció naixia de l’esforç personal “per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, per saber les causes i els efectes dels nostre fracàs com a poble”. 

L’autor maldava per explicar les Valències que esqueixaven -i esqueixen encara avui- la societat “a l’una banda hi ha aquells que afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles i que la província claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui anhelem per al nostre país una plenitud nova”. 

El llibre, bellament escrit, s’estructura en tres parts: els fets, les indecisions i els problemes. I utilitza, igualment que Vicens, la perspectiva històrica per alimentar les seves reflexions. L’objectiu no és altra que aïllar els fets empírics i inqüestionables per tal de bastir la consciència d’ on ve el poble valencià i a quina procedència es deu com a poble. 

La tesi principal del llibre, la qual ha provocat una torrentada d’injúries, ja sigui del sector blaver o espanyolista, és la indiscutible catalanitat del País Valencià. I això ho fa, en els primers capítols, revisant l’anatomia del llinatge que inicià Jaume I, i després, analitzant els primers intercanvis de poders i de poblaments entre aragonesos i catalans. Dedueix que de totes les comarques conquerides foren les catalanes les que van gaudir de més vitalitat a causa del seu tarannà més comercial i, sobretot, menys feudal. 

Joan FusterA aquest inicial trencaclosques valencià, calia afegir dos poblaments més, per una banda, la població castellana (recordem que al llarg del temps comarques com Requena o Villena foren afegides administrativament a València, tot i que els seus habitants eren culturalment i lingüísticament castellans) ; i, per l’altra, la població morisca, que era la majoria dels habitants de València almenys fins a la seva expulsió el 1609. Tota aquesta amalgama de procedències ha creat una forta tendència a la indissolubilitat de molts problemes. Ara bé, sota aquests problemes, hi ha realitats importants, dels 520 municipis de València, 402 són de parla catalana, i València ha demostrat vitalitat a l’hora d’assimilar gent; així, per exemple, Blasco Ibañez, que començà a escriure en català i Joaquim Sorolla, són dos exemples importants de cultura valenciana assimilada, tot i que eren d’arrels aragoneses. Segons Fuster, “dir-nos valencians, en definitiva és la nostra manera de dir-nos catalans” 

A part de l’ancestral melting pot de la societat valenciana, l’articulació del País ha tingut també diversos entrebancs. Primer de tot, València ciutat ha actuat potser massa tancada en ella mateix, i no s’ha postulat com a capital vertebradora del País. València és una ciutat i és ben clar que no representa tot el País Valencià, així els tòpics de barroquisme i alegria i opulència vegetal que s’apliquen al món de l’Horta, no es poden aplicar extensivament a tots els racons de Castelló o Alacant, perquè seria una fal·làcia. En aquest sentit, no ha ajudat gens  el fet que un mateix nom esmentés la ciutat, la província i el País. Un segon problema, en aquest sentit molt més gran, ha estat la gratuïta partició territorial en províncies feta el 1833, des d’una clara tendència centralista, jacobina i anticatalana. 

En un altre capitol del llibre s’examina la defecció lingüística que els nobles valencians fan al segle XVI, i molt especialment després de la desfeta de la Germanies, i sota els virreis castellans i  la reina Germana de Foix; defeccions que arriben al segle XX amb autors com Azorín o Gabriel Miró. Certament el castellà entra en les capes cultes del país, però Fuster deixa clar que mai no afectà al poble.  

Una de les afirmacions més contundents que fa l’autor en el llibre és  que l’expulsió dels moriscos, decretada per Felip III, fou una benedicció, atesa la impossibilitat d’integració dels dos pobles.

També el nostre pensador fa un repàs de la dolorosa pèrdua de drets forals, que s’esdevingué amb la victòria de la dinastia borbònica en la guerra de successió, i com el primer borbó castiga injustament València amb un terrible legicidi. 

L’economia valenciana  no va saber invertir els seus considerables guanys agraris del S. XIX en una indústria potent;  així les coses, el País Valencià va patir de diversos vicis entre els quals Fuster assenyala  el provincianisme, el regionalisme ultrancer i el perillós sucursalisme com els pitjors. Tot això fa que el País Valencià  no hagi pogut aspirar sinó que a  un humil destí marginal dins dels moviments peninsulars. 

Per Fuster el País Valencià ha de buscar el seu encaix en una comunitat supraregional com ara és la dels Països Catalans. I fins que no s’arribi a aquesta unió, el País Valencià no haurà trobat la seva plenitud històrica. Per tal d’il·lustrar aquesta aspiració, Fuster cita els celebèrrims mots de la mata de jonc del gran cronista Ramon Muntaner, amb els quals es vol defensar la unió entre el Principat, València i ses Illes: I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”