Cartes des del front

61

El passat mes de juny  s’acompliren cent anys de la signatura del Tractat de Versalles, que posà punt  final a la Gran Guerra. Fins llavors, només s’havia firmat un armistici, i milions de soldats encara romanien als diversos fronts tot esperant frisosos que les negociacions entre els dos blocs arribessin a bon port. Un cop signada la pau, tots aquells combatents tornaren a les seves llars.  Per fi s’havien acabat els seus sofriments.

Al llarg de quatre anys, els soldats i oficials que van participar en aquella carnisseria humana que ara coneixem amb el nom de Primera Guerra Mundial van enviar muntanyes de cartes als seus pares, mullers, nòvies, companys, amics… A Alemanya, França, Àustria, Itàlia, Gran Bretanya, Hongria i altres països es conserven desenes de milers d’aquelles cartes trameses des dels diversos fronts de la lluita.  La majoria són missives escrites, entre combat i combat i sense cap pretensió literària, per gent jove i senzilla: camperols, obrers, empleats de comerç, paletes, flequers, comptables, mestres d’escola… Totes, però, són notables documents històrics de primera mà.

Fa cosa de vint anys, Ràdio France va fer una crida a les famílies que guardaven aquesta mena de correspondència. Unes vuit mil persones respongueren a la crida. Es va fer una tria dels documents rebuts. Sota el títol Paroles de poilus. Lettres et carnets du front, 1914-1918  es publicaren un centenar de cartes.  Ho féu Editions EJL l’any 1998.  Poilus és el nom popular que rebien els soldats francesos que van participar en aquella conflagració. Per què? Doncs probablement perquè solien lluir barba i bigoti, si més no al principi de la guerra, abans que haguessin de protegir-se dels gasos tòxics amb caretes.

El lector d’aquell recull de cartes viu el dia a dia dels soldats a les trinxeres, sovint enfangades i infestades de rates. Sent els xiulets de les bales, l’esclat dels obusos i de les granades, els renecs, els crits dels oficials, els udols   dels ferits i mutilats… De vegades, la carta que llegim és l’última que  l’autor escriví, i això ens fa estremir. La lectura d’algunes cartes colpeix. Com és possible aguantar tant de patiment, tant de dolor físic i psíquic? Quan ens fa mal alguna cosa, de seguida ens prenem un analgèsic; si ens sentim una mica angoixats, un ansiolític. Aquells joves soldats suportaven sofriments molt més grans un dia sí i un altre també i no es prenien res; per oblidar les penes i donar-se ànims  a tot estirar buidaven una ampolla de vi. I tot per la grandeur de la patrie (que deien els francesos),  per les rivalitats nacionals i els interessos  econòmics d’uns quants.

Tot i que ha passat ja un segle des que es van redactar, els textos que podem llegir en aquelles cartes no han envellit gens. A Síria, a l’Afganistan, a Líbia, al Iemen,  arreu on hi ha guerres, els sofriments dels combatents i de la població civil són els mateixos que fa cent anys. Només canvien els actors, les armes i els escenaris; les circumstàncies, si preferiu dir-ho així. La gran diferència és la rapidesa electrònica amb què arriba el missatge del combatent al seu destinatari.

Les guerres. Sabem quan comencen, però no quan acabaran. Poden durar sis dies o bé un segle. Les tropes  que partiren cap a la lluita l’estiu del 1914 pensaven que per Nadal ja s’hauria acabat tot. Els soldats alemanys ja es veien desfilant sota l’Arc de Triomf de París, les tropes russes i franceses fent el mateix a Unter den Linden, Berlín.  Però el conflicte s’allargassà fins a finals de 1918, quan es signà l’armistici. L’entusiasme inicial aviat es refredà. Durant la Gran Guerra foren mobilitzats més de vuit milions de soldats. La quarta part no tornaren vius a les seves llars.  Més de dos milions hi tornaren amb ferides de diversa consideració. Centenars de milers, amb greus lesions psíquiques que feren de la resta de la seves vides un calvari. Qui ha llegit Jonhny agafà el seu fusell, o ha vist l’adaptació a la gran pantalla d’aquesta narració antibel·licista de Dalton Trumbo , ha quedat esgarrifat. Doncs bé: milers de soldats tornaren a les seves llars com Jonhny. Sense poder moure’s, ni parlar, ni veure-hi, ni sentir res.

En una calaixera de la  casa on vaig viure de petit també hi havia cartes escrites  des d’un front d’una altra guerra més propera.  Anaven dirigides al meu avi patern. Eren d’un oncle  que morí a la batalla de l’Ebre. De la quinta dita “del biberó”.  D’aquells sobres esgrogueïts només m’interessaven els petits i descolorits segells de la II República. Si no s’haguessin perdut, ara llegiria  els escrits que contenien amb el mateix interès que he rellegit les cartes dels poilus. Perquè, com diu la historiadora Caroline Alexander, “els fets bàsics d’una guerra, sense que importin el temps ni el lloc, no han canviat”.