Carta a la Dolors Bassa

222

Estimada Dolors, en primer lloc deixa’m que doni les gràcies a la Revista Emporion per haver-me donat l’oportunitat d’escriure’t aquesta carta.

T’escric avui, dia 20 de setembre, quan fa un any d’aquells fets que tu d’alguna manera vares protagonitzar com a Consellera de Treball, Afers Socials i Famílies a la seu del Departament. Aquell dia molta gent va sortir al carrer a defensar les nostres institucions i el referèndum de l’1 d’Octubre de forma cívica, pacífica i democràtica.

Avui hem tornat a sortir al carrer per rememorar aquell dia en què es produïren les primeres detencions dels líders del procés, però també per reclamar i exigir que es respectin els drets fonamentals de les persones. Llegeixo que els manifestants han reclamat “unitat” als dirigents independentistes i determinació per afrontar el tràngol que suposarà el judici.

Dolors, sé -perquè així ens ho vas transmetre el dia que et vam venir a veure a la presó de Figueres- que tens aquesta determinació. Saps que no estàs sola, que estem amb tu, i que et volem donar ànims. Cada setmana en tens mostres al Puig de les Basses i m’imagino que això et reconforta. No podem fer altra cosa més enllà d’exigir com a ciutadans i ciutadanes que us alliberin d’aquest empresonament totalment injust.

Ens coneixem de sempre i t’he de dir que em commou la teva enteresa, la teva fortalesa i determinació per defensar el que penses, les teves idees de llibertat, justícia social i sobirania nacional.

Sento respecte i admiració pel camí de compromís que has emprès. Admiro la teva capacitat d’afrontar les dificultats de la vida i la relació amb les persones, la capacitat de positivar les situacions adverses. M’han quedat gravades les teves paraules a la plaça de la Vila en l’acte que vam celebrar uns dies abans de l’1O: “A cada nou obstacle hi trobem una solució”. I així espero que segueixis, malgrat la ignomínia de la presó, amb l’ànim positiu!

Sovint, molt sovint, penso en tu. Hi ha moltes circumstàncies que m’hi ajuden. Faig coses i vaig a llocs on, si estiguessis lliure, ens trobaríem i compartiríem i discutiríem sobre el que cal fer per seguir avançant com a país i com a societat. Però no solament això, sovint també penso en tu perquè ets un referent per a mi. Hem fet camins semblants, hem fet escola, hem fet sindicat i política municipal, per això a vegades, davant d’un problema a “serveis socials” penso: “Com l’hagués encarat la Dolors?” De veritat, a vegades et sento, sento que diries tal o qual cosa… Són moltes coses compartides al llarg dels nostres anys al Sindicat.

T’envio el record dels companys i companyes de la UGT amb els que vaig estar a l’acte del dia 17 de reconeixement cap a tu i per reivindicar els drets i les llibertats que han quedat tant tocades amb la llei “mordassa”. Em vaig emocionar en sentir les paraules que ens adreçaves a través de la teva llarga carta.

Ens deies el que et va ensenyar la “gran família del sindicalisme”, el que ha significat per a tu. Justament aprenentatge i servei, un binomi que com a educadores coneixem prou bé, aprendre dels que ens envolten per servir a qui més ho necessita.

Estimada Dolors, et vull a casa, amb els teus; et vull a casa perquè continuïs el teu camí de compromís des de la llibertat; et vull a casa perquè puguis tornar a decidir cada cosa que afecti la teva vida; et vull a casa i trobar-te passejant per Torroella.

Continuarem fent gestos de solidaritat, continuarem treballant per la vostra llibertat, continuarem fent-vos costat de les mil maneres possibles. No defalleixis, continua somrient!

Fins diumenge i tots els dimarts que pugui al Puig de les Basses.

Una forta abraçada

Roser