Revista Emporion

Els inicis d’una “nova modernitat” (carta a un amic estranger)

5

Apreciats lectors,

Us invito a llegir una carta a un amic estranger imaginari. 
A causa que darrerament molts coneguts i col·legues de fora em pregunten i em demanen opinió respecte als moments actuals que vivim a Catalunya, he intentat sintetitzar-ne els arguments de manera fàcil i entenedora.
Cordialment,

Adrià Arboix

Benvolgut Jay M. John,

Em preguntes estranyat, sorprès i encuriosit, arran d’una cívica i massiva manifestació de més d’un milió i mig de persones, que t’expliqui què hi passa, a Catalunya, ja que com a ciutadà americà, amant de Gaudí i afeccionat al Barça, no ho acabes d’entendre massa. I jo, sense ser de cap partit polític ni de cap associació compromesa, em cal, una vegada més, convertir-me en ambaixador cívic de la meva comunitat i fer pedagogia.

T’explico que volem que la nostra llengua mil·lenària, el català, que va tenir el seu segle d’or europeu a l’edat mitjana –amb Ausiàs March, Joanot Martorell i Bernat Metge–, pugui ser oficial al Parlament d’Europa. I no ho és perquè Espanya ens ho veta.

Et comento que ens agradaria tenir seleccions esportives pròpies per competir internacionalment, a la Copa del Món o als Jocs Olímpics, com ho fa Escòcia o el País de Gal·les. I no pot ser perquè Espanya ho prohibeix.

T’assenyalo que ens agradaria que els nostres impostos no se’ls emportessin cap a Espanya –amb un dèficit fiscal d’uns 16.000 milions d’euros anuals–, per fer-hi aeroports sense avions, trens d’alta velocitat sense passatgers, i autopistes sense cotxes, i que poguéssim invertir-los amb infraestructures que ens calen, per sortir de la crisi i lluitar contra la nostra pobresa. I Espanya no ens deixa.

Et remarco, amb èmfasi, que una decisió sobirana del poble de Catalunya, votada en referèndum, que aprovava la millora de la nostra llei principal, l’Estatut d’Autonomia, va ser anul·lada per un tribunal espanyol anomenat “constitucional”, un fet sense precedents en cap democràcia occidental evolucionada.

És per aquestes coses, entre d’altres, que la majoria dels habitants d’aquest país i la majoria absoluta dels diputats al Parlament de Catalunya, han arribat a la conclusió que el millor que podem fer és exercir el nostre dret a decidir per construir un estat propi, independent, lliure i democràtic, fora d’Espanya i dintre de la Unió Europea.

En aquest context, la majoria de la societat civil catalana s’ha anat posicionant amb consciència i fermesa, i sempre ha anat per davant d’uns partits politics, sorpresos, porucs i amb complexos, tot exigint més democràcia i concreció per poder-ho dur a bon terme. Aquesta societat cívica, madura i transversal –formada majoritàriament per joves, adults, jubilats, gent de poble i de ciutat, estudiants, professionals, treballadors, empresaris i gent d’oficis diversos– ha perdut la por i diu amb rotunditat i amb veu ben clara que ja n’hi ha prou! I això esdevé quan l’any vinent farà 300 anys de la pèrdua de la sobirania política de Catalunya per la força de les armes a causa de Castella.

Són aquests, doncs, uns moments sociològics excepcionals, de conscienciació cívica i pacífica i de radicalitat democràtica, d’il·lusió pel canvi i pel progrés, i d’empenta. I de forma majoritària i paradoxal, de clar predomini i lideratge per la gent de comarques, amb 648 ajuntaments, i 28 consells comarcals, associats per la Independència.

La corrupció, el descrèdit i el desprestigi de les institucions de l’Estat espanyol –encapçalades per la família reial–, govern, partits polítics, bancs i caixes i tot el sistema financer, coincideix amb aquesta forta crisi econòmica i de valors, i es barreja en un context on Espanya, a la defensiva, i expectant de la nova realitat, reacciona amb autoritarisme i intolerància i contínuament menysprea, coacciona, insulta, amenaça, empastifa i provoca, utilitzant les seves poderoses eines d’estat, amb mandra intel·lectual d’arguments i sense traça.

En contrapartida, aquests nous temps i aquesta “Nova Modernitat” que ha nascut a la Catalunya de principis del segle XXI, que no és pas fàcil però que albira solucions als seus problemes i que vol progrés, canvi i més democràcia, és una realitat que disposa d’eines i de gent per forjar un període fonamental de la nostra història.

Si us plau, Jay, amic de fora, explica-ho als teus coneguts. Que se sàpiga. Somniem construir un país millor, honest, culte, just, avançat i lliure, i per això continuarem treballant i fent feina, amb il·lusió, constància, esforç i diligència.

Afectuosament teu i amb estima,

Un amic per sempre

Bibliografia

  1. Resina, J. M. “Què s’hi juga Espanya?” Ara, 19 de febrer de 2013, pàg. 27
    J. M. Resina és professor de la Universitat de Stanford.
  2. March, O. Què pensa Josep M. Vila d’Abadal. Dèria Editors, Barcelona, 2012.
    J. M. Vila és alcalde de Vic i president de l’Associació de Municipis per la Independència.
  3. “Editorial. El camí de la sobirania fiscal”. L’Econòmic, n. 126, febrer de 2013, pàg. 20.
Comentaris