Revista Emporion

Cargol poma & Co.

6

El cargol poma, nadiu de l’Amèrica del Sud, va arribar oficialment a Catalunya l’any 2009, quan se’n descobriren exemplars i postes als arrossars del delta de l’Ebre.

És una espècie que es reprodueix massivament amb gran facilitat, que s’alimenta de brots tendres de les plantes d’arròs i que és molt difícil d’eradicar. Una resposta tèbia de les autoritats en relació amb programes d’intervenció immediata va suposar l’expansió del mol·lusc per bona part del delta, afectant les collites. Tot i que la recerca i inversió posteriors han permès controlar la plaga, és gairebé impossible aspirar a eliminar tots els exemplars, de manera que el cargol ara ja s’ha de considerar una espècie introduïda, establerta a casa nostra. Malauradament, aquest estiu s’han localitzat exemplars i postes en un arrossar empordanès, a Palau-sator. La reduïda mobilitat natural del cargol fa pensar que, com en el cas de l’Ebre, les bèsties hi han estat portades per la mà de l’home. En aquesta ocasió, però, sembla que no s’han escatimat recursos en una intervenció immediata i contundent, amb l’assecatge de la parcel·la i l’aplicació de pesticides, per mirar de tallar d’arrel la possible expansió del nouvingut.

visopont03És natural que aquests fets hagin indignat pagesos i la resta de la ciutadania. Des d’un punt de vista ambiental, però, convé recordar que aquest és un cas més que s’afegeix a una llarga llista d’espècies introduïdes que causen perjudici tant a ecosistemes autòctons com a activitats econòmiques. A la mateixa zona de l’Ebre és ben conegut l’impacte sobre les infraestructures causat pel musclo zebra, en aquest cas arribat, amb tota probabilitat, en forma de larva amb l’aigua de llast dels vaixells. També per mar les nostres costes estan patint l’arribada d’altres espècies foranes, com ara l’alga tòxica tropical Caulerpa taxifolia, alliberada accidentalment al Mediterrani i escampada a través de les àncores de les embarcacions, així com altres espècies marines pròpies de l’Índic, que travessen el canal de Suez. El visó americà, alliberat o escapat de granges que el produïen per la seva pell, ara campa per les riberes dels nostres rius, depredant amb voracitat postes, aus i cries diverses fins a esdevenir una de les principals amenaces per a espècies protegides dels nostres parcs naturals. Als embassaments de diverses conques ibèriques ara hi trobem silurs, peixos gegantins introduïts amb finalitats recreatives per a la pesca, que s’alimenten de les espècies autòctones, sempre molt més petites. Al tram baix del riu Ter no hi ha silurs, però espècies tan dominants com la carpa, el mirallet o el cranc americà també van ser introduïdes a les seves aigües. A les motes hi trobem trams gairebé homogenis de canyes i de falses acàcies, totes dues espècies no indígenes. Tampoc és rar trobar-hi grans tortugues de Florida, parant el sol i fent la competència a les tortugues d’estany i de rierol autòctones. Els jardins han estat una altra via d’entrada d’espècies foranes, com ara el Carpobrotus o ungla de gat, o la cortadèria o plomall de la Pampa, que ara és fàcil de trobar tant en jardins com en reserves naturals i vores de carretera. Una xarxa de carreteres que serveix, per cert, de via d’expansió per espècies com el mosquit tigre, arribat al Vallès l’any 2004 i ara present a tot el litoral. L’agricultura també ha estat porta d’entrada de multitud de llavors i espècies noves.

mosquit tigre276 0A totes les espècies enumerades al paràgraf anterior, i a moltes més que no és possible presentar sintèticament, se’ls sol aplicar l’etiqueta “espècie invasora”. Sol ser usada tant per a espècies introduïdes que esdevenen un problema com per a espècies nadiues que es converteixen en plaga. Aquest segon cas inclouria el del senglar, que en els darrers anys, extingits els seus depredadors i encreuat amb porcs domèstics i fins i tot amb porcs-mascota, com el de la varietat vietnamita, causen estralls a l’agricultura. En el món científic, però, en els darrers anys s’ha generat un intens debat sobre la idoneïtat d’anomenar espècies invasores a aquests casos. I és que parlar d’invasor implica, en primer lloc, consciència i en segon lloc intencionalitat. És poc probable que cap dels animals o plantes enumerats sigui conscient de trobar-se lluny dels límits naturals de la seva espècie, i encara menys que estigui causant un perjudici. De fet, es pot arribar a considerar que es tracta d’una etiqueta, aquesta d’invasora, còmoda, perquè permet descarregar la consciència de la humanitat mentre transfereix la responsabilitat cap a tercers, les espècies, que a més a més no tenen dret a rèplica. Un simple repàs a les històries de les “invasores” revela com, en tots els casos, sense excepció, l’origen de la seva expansió i descontrol és humà. De moment, però, no s’ha consensuat cap etiqueta alternativa adequada i, el que és molt pitjor, tampoc s’han trobat mètodes efectius i eficients per eradicar-ne les poblacions.

Comentaris