Revista Emporion

El carbó espanyol:

2

Crisi econòmica, social i ambiental

En aquestes darreres setmanes hem vist com el sector del carbó espanyol manifestava la seva oposició a una quantiosa retallada (60%) de les subvencions que percep la seva activitat. En una economia, malgrat tot, del món desenvolupat com és l’espanyola, es fa difícil, o impossible, que l’extracció de carbó resulti econòmicament viable, molt menys profitosa. Així, el subsector rep el suport estatal per tal de mantenir les explotacions en funcionament, els llocs de treball i l’activitat econòmica que genera i assegurar el sosteniment de les comunitats rurals que en depenen i que, sense aquest suport, es veurien abocades a l’abandonament del territori. 

Ambientalment, però, el carbó és un combustible altament contaminant, emissor de compostos de sofre, nitrogen, micropartícules, i de diòxid de carboni, tot contribuint a la contaminació atmosfèrica, a la pluja àcida i a l’escalfament del planeta i el canvi climàtic. Comparativament, en termes de carboni, la combustió de carbó per a la generació d’energia emet aproximadament, i depenent de la qualitat del mineral, un 30% més de carboni que el petroli per unitat calorífica. El percentatge s’acosta al 50% si es compara amb el gas natural. Amb carbó de menys qualitat, l’eficiència és encara pitjor. Així, la crema de carbó ha estat identificada llargament com una de les pràctiques més contaminants per a l’obtenció d’energia. Localment, ha estat demostrat que viure a la vora d’una planta tèrmica que utilitza carbó com a combustible incrementa la probabilitat de desenvolupar tot un conjunt de malalties, majoritàriament respiratòries, i es relaciona amb increments en la mortalitat en aquestes comunitats. No obstant, davant l’increment de preus del petroli (per qüestions geopolítiques però també pel simple fet que l’explotació n’és cada cop més difícil i les reserves més escasses) molts països han intensificat l’ús de carbó com a font d’energia. Aquest fet ha contribuït a l’augment que, tot i la crisi, s’ha seguit produint globalment en l’emissió de CO2 a l’atmosfera, amb els perills que això comporta.

Per maquillar aquests efectes, en els darrers anys la indústria ha estat fent campanya per defensar els beneficis que aporta la tecnologia que anomena “carbó net”. Es tracta de processos aplicats a la crema del carbó que minimitzen l’emissió de contaminants a l’atmosfera a través del seu emmagatzemament en dipòsits subterranis. Clarament, doncs, l’etiqueta de carbó net és una fal·làcia ja que la matèria primera o el procés de valorització energètica són tan contaminants com ho han estat sempre, i el benefici es trobaria simplement en un canvi d’ubicació del residu. Els mateixos grups que han denunciat aquesta iniciativa propagandística han demanat en repetides ocasions que els governs deixin de subvencionar els combustibles fòssils, i que apostin en canvi per alternatives netes, energies renovables.

carbo2Per totes aquestes qüestions de viabilitat econòmica, impacte ambiental i riscs sobre la salut, des de diverses institucions i organismes, estatals i internacionals, de l’àmbit econòmic i ambiental, s’ha recomanat posar fi a les subvencions al sector miner espanyol i procedir gradualment a la seva liquidació, cercant alternatives de futur per als habitants de les zones que en depenen. Aquestes peticions han estat llargament desoïdes per successius governs, que han seguit alimentant, mentre les arques eren plenes, aquesta situació insostenible, sovint per manca de valentia en l’exercici de les seves responsabilitats, altres vegades per populisme i por a la pèrdua de votants. Només quan la situació ha esdevingut límit, a causa de la crisi econòmica i del control del govern central per part de les oligarquies europees, aquestes ajudes es retallen. Evidentment, la situació s’ha precipitat de tal manera que fa impossible la reconversió suau del sector, reclamada durant tant temps. La conseqüència són les columnes de miners que des de Castella i Lleó, Astúries o Aragó es dirigien a Madrid.

Es fa difícil no simpatitzar amb un moviment social pacífic i organitzat en resposta a una nefasta gestió política que els ha esclatat a les mans en el pitjor moment. Encara ho és més quan els qui es manifesten són treballadors de la mineria, una de les professions més dures i perilloses que es poden practicar. Molts d’ells, a més, són joves, fet que evidencia encara més la negligència comesa per les autoritats, prometent un futur allí on no n’hi havia i donant entrada a nous treballadors a la mina al llarg d’aquests darrers anys. Comparteixo la seva indignació, però no les seves demandes de manteniment de les subvencions al carbó. Malgrat que arribaria massa tard, i malgrat la situació en aquest moment, penso que la millor solució segueix essent una transició gradual i ordenada cap a la reconversió de tot el sector miner del carbó espanyol cap a d’altres àmbits, per afinitat el de les energies renovables, però qualsevol altra possibilitat hauria de ser estudiada. 

Per últim, sense entrar a jutjar-lo, no puc deixar de ressaltar el tractament que la premsa ha donat a les mobilitzacions mineres. Tot i que en diverses ocasions alguns manifestants han protagonitzat enfrontaments amb la policia i han comès actes d’extrema violència i perillositat (com ara la utilització de llança-coets de fabricació casolana) el gruix de la reivindicació ha rebut, com pertoca a un moviment majoritàriament pacífic, un tractament amable des dels mitjans de comunicació. Per molt menys, des d’ara fa cosa d’any i mig, es va criminalitzar tot el moviment social pacífic i organitzat d’indignats i del 15M, es van cobrir amb morbós detall els deplorables, però excepcionals, esdeveniments violents entre vàndals i policia, es van penjar les cares de presumptes agressors a la web de la policia apel·lant a la col·laboració de la ciutadania de bé i s’està convertint el procés judicial en un circ mediàtic. Em sobta el contrast. Què no s’hauria fet si algun indignat s’hagués presentat davant el Parlament i, en comptes d’utilitzar pots de pintura i impedir l’accés a diputats i diputades, hagués disparat amb un llança-coets contra els furgons dels mossos o l’helicòpter del president?

Comentaris