Revista Emporion

Canvis a la riba sud de la Mediterrània

4

A finals del segle XX la Unió Europea tenia molt allunyats del seu territori la majoria de conflictes armats que sacsejaven el món.

La seguretat a la riba sud de la Mediterrània la garantien uns estats governats per dictadors o amb una democràcia poc solvent. Un cop amb Muammar al-Gaddafi reconvertit en aliat, des del Marroc a Síria els països costaners gaudien d’una certa estabilitat política, econòmica i social. Això sí, les llibertats brillaven per la seva absència.

Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra Nova York i Washington van significar l’inici d’un canvi que ha modificat les regles de joc, ha permès l’aparició en escena de nous actors i ha alterar l’statu quo existent. Primer amb la guerra a l’Afganistan contra els talibans, i després amb la segona guerra contra l’Iraq, els Estats Units i els països que els feien costat van aconseguir dues coses que han tingut moltes conseqüències. D’una banda trencar les estructures d’estat d’aquests dos països i de l’altra, escampar per tot el món àrab els combatents islamistes que s’hi havien concentrat. Van esclafar un rusc, però les abelles es van escampar arreu. Molts dels muhajidins van tornar als seus països d’origen generant una nova situació.

L’inici de la crisi financera als Estats Units, que es va traslladar al cap de poc a Europa, va tenir una influència molt gran per als veïns del sud. El turisme occidental va disminuir considerablement i la població va començar a sentir també la força de la crisi. A partir del 2010, l’autoimmolació d’un jove venedor ambulant a Tunísia com a protesta perquè no es podia guanyar la vida va ser el tret de sortida pel que s’ha conegut com la primavera àrab. Des d’Occident es va veure inicialment com una revolució democràtica inèdita en aquests països. Es va produir un efecte en cadena que va acabar en pocs mesos amb les dictadures de Tunísia, Egipte i Líbia.

Altres dictadures van avançar-se als esdeveniments, algunes fent alguna concessió democràtica, però la majoria augmentant la mà dura contra els que protestaven. L’exemple que els dictadors que havien afluixat les seves posicions havien acabat caient va fer que, el mateix Gaddafi a Líbia o al-Assad a Síria, optessin per un enfrontament obert. Occident no va dubtar a ajudar a fer caure Gaddafi perquè Líbia té unes fantàstiques reserves de petroli i gas, o a substituir Ben Alí, a Tunísia, per exemplificar que la revolta era democràtica.

A Egipte la cosa es va complicar. Hosni Mubarak era un bon aliat i no es va valorar que la seva caiguda portaria els Germans Musulmans al poder. I això ja no va agradar tant. Per això Europa i els EUA no van veure malament el cop d’estat del general Abdul Fatah al-Sisi del juliol del 2013. Les coses tornaven al seu lloc.

I on s’han generat més dubtes ha estat a Síria. Si s’ajudava a les guerrilles a acabar amb Baixar al-Assad hi havia el perill que aquest país, fronterer amb Israel, acabés convertit en una mena d’Afganistan mediterrani. Però alhora tampoc es podia ajudar al dictador a massacrar la població, perquè això es contradeia amb la revolta democràtica que es venia. Des del 2011 el conflicte sirià ha deixat més de dos-cents mil morts. Un país absolutament partit i ha afavorit la creació de l’Estat islàmic en una part del seu territori. Ni s’ha intervingut des d’Occident ni se sap com resoldre el tema.

Així ara, la riba sud de la Mediterrània té un país descontrolat, Líbia; el Marroc, Algèria i Egipte sota dictadures més o menys pseudodemocràtiques i un conflicte irresoluble a Síria. L’únic país que ha encarat amb certa claredat el difícil camí cap a la democràcia ha estat Tunísia. Per això no és gens estrany que el terrorisme gihadista s’hagi posat com a objectiu la seva desestabilització. Els atemptats del 18 de març del 2015 que van deixar 23 morts, entre ells una parella de jubilats catalans, van anar directament contra la principal font d’ingressos del país, el turisme. Saben perfectament que sense els ingressos turístics Tunísia tindrà moltes dificultats i que la persistència de la crisi pot afavorir noves protestes que abonin el terreny per als seus interessos.

Faria bé la Unió Europea en tenir cura i ajudar els tunisians, i en vetllar per la situació política dels països del sud. No es tracta de tapar-se els ulls i fer veure que les dictadures no són dictadures; però sí de buscar mecanismes de desenvolupament per democratitzar-los sense desestabilitzar-los com s’ha fet. Els conflictes s’han acostat al territori europeu i els serrells d’aquests ja han atacat directament el cor d’Europa. El terrorisme gihadista ja suposa la principal amenaça, però aquest no ha sorgit del no res. És la conseqüència de tot un seguit de decisions i accions poc pensades, estratègicament nefastes i d’una crisi que ha devastat mig món.

Comentaris