Canviar-ho tot perquè tot canviï

256

Si justament el mes passat exposàvem els impactes que algunes activitats agrícoles tenen sobre insectes i, de retruc, sobre les aus, aquest mes convé remarcar que la Unió Europea acaba d’anunciar la prohibició de l’ús d’un tipus de pesticida (els neonicotinoides) acusat d’afectar, sobretot, les abelles. Lògicament aquest gir no s’ha fet d’avui per demà, sinó que respon a anys de recerca científica i pressió per part de grups ambientalistes i sindicats agraris compromesos amb el futur. De fet, la decisió arriba força tard, perquè les evidències ja feia temps que s’acumulaven. Però, com sol ocórrer, els interessos d’alguns grups van dificultar que les autoritats fessin el pas, fins ara.

En els darrers anys, a les esferes científiques, s’ha posat de moda el terme “resiliència”. La resiliència seria una propietat de qualsevol sistema per sobreviure als impactes, d’adaptar-se als canvis sense col·lapsar. Així, hi ha persones més resilients que d’altres: són aquelles que davant les vicissituds de la vida són capaces de canviar els seus hàbits o creences per afrontar nous reptes laborals, situacions familiars o dificultats econòmiques. Igualment, davant una catàstrofe natural, per exemple, un territori i la seva societat poden ser més resilients o menys, en funció de la seva capacitat de perviure en un nou escenari. Les activitats econòmiques i les empreses també cerquen la resiliència quan miren de gestionar de manera satisfactòria els canvis del món laboral o dels preus de mercat per seguir creixent. El terme també ha anat percolant cap a l’esfera política, i ara moltes candidatures prometen fer pobles i ciutats més resilients davant impactes com els derivats del canvi climàtic, de l’especulació immobiliària o de la crisi migratòria. Gairebé sempre, tant al món científic com a l’empresarial o al polític, la resiliència s’accepta acríticament com a quelcom eminentment bo, positiu, que garanteix que qualsevol canvi sobrevingut no modificarà excessivament el sistema estudiat, el benefici econòmic o l’èxit electoral, en funció dels interessos de cada grup.

Reprenent el cas dels pesticides, sembla obligat revisar aquest judici respecte de les bondats de la resiliència. En aquest cas el sistema preestablert a l’espai agrari és el d’un ús gairebé indiscriminat, profilàctic, dels insecticides a la majoria de conreus. Aquesta pràctica ha afavorit el creixement d’empreses internacionals dedicades a l’agroquímica, la garantia que tindran ingressos i uns beneficis multimilionaris. Com és lògic, regulacions més estrictes en l’ús dels productes que sintetitzen per tal de minimitzar-ne els impactes sobre el medi ambient i la salut de les persones pot afectar-los el negoci, són vistos com una amenaça al sistema que tan bé els funciona. És normal, doncs, que tinguin un incentiu per mantenir el sistema establert i reforçar la seva resiliència. Apliquen diverses estratègies per fer-ho. En primer lloc, manifesten i difonen arguments més o menys convincents sobre la necessitat de sacrificar seguretat en la producció d’aliments per garantir que la població mundial no passi fam i que la pagesia tingui unes rendes suficients. En segon lloc, financen recerca científica amb l’esperança que els resultats avalaran la innocuïtat dels seus productes. A tall d’exemple, Bayer i Sygenta, dos dels gegants de l’agroquímica, van presentar l’any passat els resultats d’estudis propis que demostraven el poc impacte que els seus productes tenien sobre les abelles. Poc després, els estudis de l’Agència de Seguretat Alimentària, un organisme públic, mostraven unes conclusions força més alarmants. En tercer lloc, les empreses utilitzen els seus recursos, influència i proximitat al poder per mirar de “seduir” les institucions que les han de regular. Monsanto, una altra de les grans empreses del sector, declara que dedica uns 300.000 euros anualment a promoure els seus interessos entre els legisladors de la UE a Brussel·les. Algunes organitzacions no governamentals xifren la despesa en milions d’euros.

Els intents per part d’aquests grups de mantenir el sistema tal com està, per perjudicial que sigui per a la ciutadania i el medi ambient, il·lustren com, en alguns casos, la resiliència que promouen els interessos corporatius és incompatible amb el manteniment de la biodiversitat i el benestar de les societats humanes. En aquests casos el que cal és un canvi profund en el mateix sistema, tot el contrari que reforçar la seva resiliència. La nova legislació europea és un petit pas en la bona direcció, aconseguit només després de molta lluita i esforç de moltes persones i organitzacions.