Càmeres i herois    

182

Al cap de tres dies d’angoixa esperant el resultat final de la missió de rescat dels 12 nois  i l’entrenador de l’equip de futbol al qual pertanyien, que havien quedat atrapats a la cova inundada de Tham Luang, al nord de Tailàndia, per fi el món va poder respirar tranquil quan va conèixer i va poder veure per televisió com sortien de la cova acompanyats dels seus salvadors els cinc darrers rescatats que hi havien estat atrapats durant divuit dies.

El món va respirar alleujat. Milions de persones que havien seguit aquesta odissea aplaudien el resultat d’aquesta operació. No n’hi havia per menys. S’avia aconseguit  el que molts pensaven que era impossible. Hi havien participat 19 bussos i un d’ells hi havia deixat la vida al quedar sense aire submergit en les fosques aigües de la gruta.

En un món globalitzat on és possible visualitzar en directe heroïcitats com aquesta, se’ns fa evident com aquestes també són globals i les operacions de rescat són també una cosa de tots, encara que se segueixin a casa des d’un còmode sofà.

Però un centenar de noies segueixen segrestades a Nigèria pels terroristes de Boko Aram. El 2014 algunes van quedar en llibertat després de patir violacions i embarassos  no desitjats. No hi havia càmeres de televisió i el món no ho va patir. Si no es veu, no hi ha solidaritat ni mobilització mundial. Ara s’han salvat 12 nois, tothom ho ha patit i s’aplaudeix. A Xile, el 2010 la NASA va facilitar una càpsula per introduir-se  dins la mina de San José a 622 metres de profunditat per extreure 33 miners, un per un, atrapats durant dos mesos al fons de la mina. Les càmeres ho van plasmar. El patriotisme va esclatar i es va nomenar heroi nacional el cap de la quadrilla que va ser el darrer de sortir a la superfície.  Si les càmeres no haguessin captat la valentia de Mamoudom Gassama, que va grimpar tres pisos d’un edifici per salvar un nen a punt de caure al buit des d’un balcó, avui no seria bomber ni tindria cap medalla al valor, reconeixement que li va ser atorgat personalment pel mateix president de la República i continuaria essent un immigrant il·legal  marginat de la societat.

Hi ha moltes gestes sense imatge fetes per autèntics herois però que sense les càmeres no són reconegudes: la presidenta del Tribunal Suprem de Polònia que ha desafiat el govern contra la seva destitució posant en perill la seva llibertat. La fiscal anticorrupció  romanesa que ha lluitat molt per netejar la vida política del país i per això ha estat acomiadada, i tants i tants herois anònims que es juguen la vida per la justícia, per la llibertat o simplement com a acte humanitari.

Benvingudes les càmeres capaces d’informar i conscienciar el món de les bones causes i benvinguts els també herois anònims que les utilitzen  amb aquesta finalitat i que ens mostren, entre d’altres, com els valents voluntaris del vaixell Open Arms solquen la Mediterrània rescatant refugiats en contra de governs europeus.

Quan les càmeres de televisió ens van mostrar imatges colpidores dels nàufrags rescatats, sense exigir a aquests herois salvadors un, sens dubte, mereixedor reconeixement per la seva humanitària heroïcitat, Òscar Camps, cap de l’organització catalana Proactiva Open Arms, denunciava: “No hem rescatat 60 persones. N’hi hem deixat morir 340.”