Revista Emporion

Cal que això se sàpiga

8

Altres vegades he comentat a Emporion diferents aspectes d’algunes transformacions socioeconòmiques que ens toca viure i que ens turmenten: l’expansió del pensament neoliberal, la precarietat del treball, l’individualisme consumista… Cadascuna d’elles, i totes plegades, ens revolten, perquè amenacen tot allò que havia costat tant d’assolir i que en diem estat del benestar: educació, sanitat i feina dignes per a tothom.

Però avui també ens enfrontem a una altra transformació de dimensions globals, la mediambiental, enfront de la qual sembla que ens faci mandra de rebel·lar-nos, tot i tenir també origen humà. L’expansió de la nostra espècie, que podem qualificar sense embuts de depredadora, ha anat posant en risc o ha eliminat tot allò que li feia nosa, fins a arribar al punt de fer perillar la vida sobre la Terra. Amb tempestes sobtades, sequeres persistents o tsunamis aterridors, cada dia se’ns fan més presents els efectes devastadors d’un canvi climàtic que nosaltres mateixos provoquem.

Susan SalomonAvui dia gairebé no es parla de la capa d’ozó perquè és un problema resolt. L’any 1987, la química nord-americana Susan Salomon va publicar un estudi extraordinari que va provocar el protocol de Mont-real, signat per tots els països, que prohibeix la fabricació de CFC, un gas que abans era molt utilitzat a la indústria frigorífica i als aerosols (esprais), i que destrueix l’ozó. D’aquí uns quaranta anys la capa d’ozó s’haurà recuperat totalment. Ha estat un cas clar i admirable de seny i de col·laboració de científics, polítics, tècnics i industrials.

He parlat del cas de l’ozó perquè ara Susan Salomon dedica els seus esforços a convèncer el món del problema de l’escalfament atmosfèric produït pel CO2, responsable del canvi climàtic. Fa poc, el suplement dominical de La Vanguardia va publicar una entrevista que em sembla que val la pena de resumir. Tot i que m’hi sento temptat, en aquest escrit m’abstindré de posar-hi els meus comentaris.

Al món desenvolupat hi viuen uns mil milions de persones i als països en desenvolupament més de cinc mil milions. Si volem ser equitatius, no ens podem oposar al desig d’aquests darrers per aconseguir el mateix que tenim nosaltres, perquè, si no, ells reaccionarien, amb raó, de forma violenta. Però la cursa dels països endarrerits per atrapar els avançats comportarà un greu problema d’emissions contaminants, i com que l’escalfament del planeta ja s’ha fet irreversible, per recuperar la normalitat caldran, ja no els quaranta anys que he citat en el cas de la capa d’ozó, sinó mil anys, que a escala humana és molt de temps. Salomon diu: “Cal que això se sàpiga.”

Què es pot fer? La ciència sola no pot resoldre el problema, però quan hi ha evidència científica, s’ha de provocar la reacció per dos camins, decisions polítiques i solucions tecnològiques, i en aquest sentit Salomon és optimista. Creu en la ciència per diagnosticar bé l’arrel dels problemes, però encara creu més en la capacitat tecnològica per resoldre’ls, en l’eficàcia dels esforços d’innovació que s’han d’anar duent a terme i en l’aplicació de mesures sector per sector que s’han d’anar adoptant. “Un repte i una oportunitat per a les indústries”, diu.

Fins aquí l’entrevista a Susan Salomon. Em preguntareu: “Però nosaltres què hi podem fer?” No ho sé gaire, perquè cada cas és un món, però contesto.

  • Informar-nos, mentalitzar-nos i actuar de forma conseqüent.
  • Limitar el consum (amb mesura, no fem caure més llocs de treball).
  • Eliminar la compra de béns innecessaris (també amb seny, no siguem avars).
  • I a mesura que la tecnologia ho vagi posant al nostre abast (també en preus), preferir i adoptar solucions basades en energies alternatives, productes reciclats, habitatges i objectes concebuts, dissenyats i fabricats pensant en l’estalvi d’energia i de materials, decantar-nos (si podem) pels automòbils elèctrics o híbrids.
  • Advertir i aconsellar els que ens envolten.

Si més de cinc mil milions de persones han d’arribar a unes cotes de benestar que ara només són a disposició de mil milions, la vida a la Terra només serà viable si tots fem el nostre esforç perquè això sigui possible. No dic res de nou, però convé repassar la lliçó: al final serà el planeta qui dirà l’última paraula, i ho farà amb tota claredat.

 obschange

Comentaris