Revista Emporion

Ni el Regne Unit ni l’Estat espanyol són per als joves

10

Els últims dies del mes de juny del 2016 passaran a la història per dues consultes electorals amb uns resultats curiosos però amb un denominador comú.

El primer va ser el dia 22 amb un referèndum històric al Regne Unit per decidir si sortien de la Unió Europea. El resultat 51,9% a favor de sortir de la UE, 48,1% a favor de continuar dins la Unió. Les àrees metropolitanes, com el mateix Londres, i Escòcia van apostar pel “remain”, el quedar-se, però l’Anglaterra i el País de Gal·les van decidir que era millor el “Brexit”. El “Britain Exit” es va imposar perquè la gent gran va decidir intentar recuperar l’esplendor de l’Imperi Britànic i en un país molt envellit, espantat per una immigració en augment i amb la sensació que Brussel·les mana més que Londres, han optat per una aposta arriscada que veurem que els hi depara en un futur. El Brexit ha sacsejat el Regne Unit, ha provocat un terrabastall polític dins la Unió i dins la mateixa Gran Bretanya. S’ha obert la caixa de Pandora i  veurem que ens depara el futur. Perquè la sortida dels britànics de la UE no ha tingut en compte com deixa el panorama geopolític europeu. Sense el Regne Unit, el gran pes de la UE recau sobre Alemanya. Si a més, tenim en compte que França també s’està plantejant sortir de la Unió el futur europeu és més que preocupant.

El contrapès britànic era clau per mantenir l’estabilitat europea. Si el Regne Unit marxa, França, Itàlia i l’Estat espanyol guanyen pes, però sempre sota la supremacia dels germànics. No és gens utòpic que França, amb un Front National que ja reclama el seu propi referèndum, acabi també deixant la UE, i si això passa ens trobarem amb una curiosa paradoxa. A banda que geogràficament l’Estat espanyol i Portugal quedarien aïllats de la gran Europa comunitària, els tres estats més importants de la UE passarien a ser Alemanya, Itàlia i Espanya… com fa cent anys. El primer ministre britànic, David Cameron, va prometre un referèndum per tancar les disputes internes que tenia dins el partit conservador. Si li havia sortit bé el referèndum d’Escòcia, per què no tornar a provar la sort… i així li ha anat. No és pot ser políticament ludòpata perquè el dia que no guanyes les conseqüències són devastadores.

El Brexit aïllarà el Regne Unit de la UE, però també ha creat una escletxa social entre la població envellida  de l’interior i els joves, que han vist com els seus avis decidien el seu futur. I això no és quedarà així. Sortiran nous líders que prometran revertir el Brexit i segurament guanyaran les eleccions. Només hem d’esperar.  S’ha votat amb el fetge i no amb el cervell i aquestes coses tan “patriòtiques” s’acaben pagant.

Les eleccions a l’Estat espanyol del 26-J també han tingut aquest component. No entrarem a valorar si la campanya d’Units-Podem ha estat la millor o si el PP no mereix la victòria. Demostrat per enèsima vegada que Catalunya i el País Basc no són Espanya, la por als canvis, el vot conservador rural i de les persones grans s’ha imposat sobre les ganes  que les coses no segueixin iguals dels joves i del votant metropolità.  El PP de Mariano Rajoy, empastifat fins les celles de corrupció, s’ha imposat clarament sobre les altres opcions. La indefinició dels socialistes els continua passant factura i continuen la seva progressiva però implacable caiguda cap a l’abisme. És cert que Podem no ha obtingut grans resultats i tot i el pacte amb IU s’ha quedat amb els mateixos escons, però aquest fracàs es pot atribuir als cops de volant que ha fet els darrers dies de campanya. Que si el referèndum a Catalunya és una línia vermella, que si no ho és… al final el que han aconseguit és crear incertesa i prou. Per això no han pujat.

I Ciutadans… Rivera no ha entès encara que un català no serà mai president del govern espanyol, per molt anticatalà i molt espanyol que vulgui ser. Utilitzat com ariet contra el nacionalisme   C’s ja està amortitzat i els conservadors espanyols han optat per l’original. Poc ha afavorit el pacte solemne que van signar amb el PSOE. El vot a Ciutadans del 20-D va ser perquè guanyés la dreta, no perquè Rivera pactés amb els socialistes. Ja hi poden anar fent voltes això els hi ha passat factura. Votar a  C’s era no saber si s’estava  donant suport al PP o al PSOE i aquestes coses políticament tenen un cost.

I escoltades les primeres reflexions de tots els dirigents polítics només hi ha dues opcions: o es fa un pacte multipartit certament complicat on el paper del PSOE pot ser ben curiós, o anem cap a unes terceres eleccions de cap. I si hi ha una nova cita amb els comicis per Nadal, l’abstenció i el desencís dels ciutadans batrà records. 

Comentaris