BP, Repsol i Endesa vetllen per nosaltres

49

Durant les darreres setmanes hem estat receptors d’una àmplia cobertura periodística d’una de les majors catàstrofes ecològiques que ha patit l’Amèrica del Nord: l’enfonsament d’una enorme plataforma petrolífera davant les costes del golf de Mèxic i el posterior flux de cru que n’ha anat emanant, sense que ningú no pugui posar-hi fre. Aquest fet posa sobre la taula algunes qüestions que serien d’allò més interessants d’analitzar. Una és el gir que ha provocat l’incident en el discurs del president dels Estats Units, Obama. En pocs mesos ha passat de continuar la política Bush autoritzant noves prospeccions, a la recerca de bosses de petroli de difícil accés i alt risc, a proclamar la urgència de posar fi a l’addicció al petroli que pateix el seu país per donar pas a les energies netes i alternatives. L’altra qüestió faria referència a l’atenció que s’ha dedicat a la notícia, molt superior a la que reben catàstrofes ecològiques de similar magnitud que ocorren regularment a l’Àsia, l’Amèrica del Sud o l’Àfrica. I és que de vegades dóna la sensació que l’agenda informativa internacional ve decidida des de Washington.

M’agradaria ocupar-me, però, del paper que ha tingut en tot plegat la companyia responsable de la plataforma caiguda en desgràcia: British Petroleum (BP). A mesura que es van esclarint les circumstàncies que dugueren a l’explosió, es va desvetllant com els responsables de la multinacional havien ignorat informes que alertaven de les mancances en seguretat de la plataforma. Invertir en mesures de correcció hauria comportat a la companyia un desemborsament que, lògicament, hauria afectat els beneficis econòmics aportats per la instal·lació. Se la van jugar (no devia ser el primer cop), i aquesta vegada va sortir malament. El Congrés dels EUA va requerir la compareixença del màxim responsable de la companyia per tal que els donés explicacions. El personatge en qüestió va optar per demanar disculpes, però no va donar cap altra informació rellevant, perquè de fer-ho podia comprometre la companyia, fer-la responsable del vessament i haver-ne d’assumir tots els costos que en deriven. Un fet així no faria cap gràcia als accionistes de la firma. Els membres del congrés, representants democràtics dels ciutadans, es van mostrar irats per aquella postura. Posteriorment, però, també ha anat sortint a la llum com, de fet, les condicions de seguretat a les extraccions petrolíferes venien marcades per les mateixes empreses, que solien presentar als congressistes informes del tot insubstancials, que aquests acceptaven i aprovaven sense més escrutini.

Probablement la responsabilitat final de tot aquest succés recau en l’absoluta manca de control per part d’una classe política venuda als interessos de les companyies petrolieres que contribueixen generosament a les seves campanyes electorals, més que no pas a l’acció d’una multinacional que simplement va fer el que s’espera d’ella: maximitzar els beneficis per als seus accionistes, encara que això vagi en detriment del medi ambient i les persones que en viuen. L’estratègia s’havia complementat sempre amb projectes de rentat d’imatge per part de BP. També a casa nostra, la companyia d’hidrocarburs ha intentat transmetre a través de la publicitat valors de cura pel medi ambient i ha exalçat la seva recerca de productes alternatius, sobretot biocombustibles en el seu cas. El gira-sol del seu logotip n’és una reminiscència. Aquesta és una pràctica que es coneix internacionalment com a greenwashing, és a dir, neteja verda. Es tracta de transmetre al consumidor la confiança que l’empresa està fent quelcom pel medi ambient, sense importar que al seu darrere estigui prenent riscos enormes per anar a capturar fins a la darrera gota de cru o finançant els polítics que llancen guerres en països on, casualment, hi ha reserves petrolíferes.

Catalunya, és clar, no resta aliena a aquest tipus de pràctiques. Repsol-YPF aprofita els seus patrocinis per vendre’ns que vol salvar la terra (“¿cómo no vamos a ser capaces de proteger lo que más nos importa?”) o que té uns moderns laboratoris on està desenvolupant sistemes per transformar algues marines en combustible. Al mateix temps que ens arriben aquests missatges per la televisió, l’empresa protagonitza greus vessaments a tots els països sud-americans on està implantada i pròximament anirà a judici pels vessaments d’ara fa un any causats per la plataforma que té davant les costes de Tarragona i que van contaminar nombroses platges. Iberdrola és l’elèctrica que més esforç ha fet per projectar la seva imatge verda (“La primera eólica del mundo”), però al mateix temps està impulsant cinc enormes plantes de combustió de carbó (una de les fonts més contaminants) a Guatemala, on la legislació ambiental és molt més permissiva que a Europa. Per la seva banda, Endesa llança a través de les ones radiofòniques consells per tal que els clients del seu monopoli estalviem (“ho diu Fecsa-Endesa”) mentre impulsa la construcció de diverses preses gegants a Xile, que inundaran valls verges i forçaran el desplaçament de comunitats indígenes, o defensa la construcció del magatzem de residus nuclears a Ascó, central de la qual és la principal propietària.

Afortunadament, en l’era de la informació és molt difícil que les empreses puguin amagar completament aquestes pràctiques, i encara més quan la vessen (literalment) d’una manera tan flagrant com ha fet BP al golf de Mèxic. De no ser per esdeveniments com aquests, de sortir-se’n totalment amb la seva, els ciutadans correríem el perill de creure’ns tots els missatges amables amb els quals ens bombardegen. En aquest cas, el control de les pràctiques empresarials seria encara menor i, sens dubte, aquestes firmes trobarien més llibertats per ser elles les que procuressin per aquest bé comú que és el medi ambient. Aquesta privatització del medi ambient seria, en certa manera, deixar el ramat a càrrec dels llops.